“El feminisme, els pensionistes i el cas d’Altsasu han estat un mode de despertar per a la societat i dir-li al sistema: fins aquí”

El cas dels joves d’Altsasu i les gegantesques mobilitzacions pel seu alliberament i per la fi dels muntatges policials s’han convertit en un símbol de lluita i de denúncia d’un aparell judicial al servei del sistema. Els companys i companyes del Sindicat d'Estudiants volem aportar a aquesta lluita fent difusió de la campanya de suport internacional impulsada per Esquerra Revolucionària i el Comitè per una Internacional dels Treballadors (CIT/CWI) en la qual pots participar i difondre clicant aquí.

Reproduïm l’entrevista realitzada pels companys de Ezker Iraultzailea (Esquerra Revolucionària a Euskal Herria) a Bel Pozueta i Amaia Amilibia, mares dels joves d’Altsasu Aldur i Jon Ander. Des del Sindicat d’Estudiants els hi enviem tot el nostre suport, i a tots els joves, mares i pares i amics, en la lluita contra aquest muntatge.

Ezker Iraultzailea- Han passat més de dos anys des d’aquella tardor del 2016. Com veieu ara aquests esdeveniments i el camí recorregut?

Bel- Molt lluny, han passat tantes coses... Com si hagués vingut un tsunami, ens ha passat per sobre i ens ha arrossegat. La sensació és de no poder controlar res. I a pesar de no poder controlar-ho, has de respondre. No podem quedar-nos a casa, no podem deixar-ho passar i hem d’enfrontar-nos a això.

Amaia- Amb molt dolor. Vam rebre una bona bufetada. Hem procurat aixecar el cap, treballant molt. En el nostre cas, després d’aquella nit les nostres vides han canviat...

Bel- Moltíssim.

Amaia- Son tantes les coses que cal fer...cada dia dedicant-hi temps a tot això.

EI.- Com ha transcorregut el procés judicial?

A.- Molt dur. Al principi, en el terreny jurídic vam plantejar clarament que això no era un cas de terrorisme i que, per tant, s’havia d’instruir a Nafarroa. L’Audiència de Navarra ens va donar la raó, però el Suprem va dir que “pogués ser” que s’hagués comès delictes de terrorisme i va deixar-hi la porta oberta.  És per això que finalment el cas s’ha jutjat a l’Audiència Nacional.

Els drets de les nostres filles i fills han estat vulnerats en més d’una ocasió. Tant la constitució com la Declaració Universal dels Drets Humans reconeixen el dret al jutge natural; però, en el nostre cas no hem tingut aquest dret, ni molts altres com la presumpció d’innocència, etc.

Els esdeveniments ocorreguts aquella nit no han estat l’important; des del principi hem volgut presentar proves i testimonis que posaven en evidència la versió dels agents i les seves parelles, però han estat rebutjats en més d’una ocasió.

B.- Sí. Ha estat un cas d’excepció per com han respòs des del principi els mitjans, els polítics, per com ha estat en tot moment i lloc la Guàrdia Civil dient l’última paraula, i també la primera. Ens van portar a l’Audiència Nacional. Què en podíem esperar? Doncs una resposta d’excepció. Tot i treure’ns l’acusació de terrorisme, la pena imposada va ser un càstig enorme. Tretze anys és una barbaritat.

EI.- Per què aquest muntatge?

B.- Per una banda, hem de veure d’on venim i el plantejament polític que hi havia a Euskal Herria. Alguns han utilitzat durant molt de temps a ETA per focalitzar contra qui anar i així justificar certes polítiques. També, políticament aquí hi ha un govern del canvi. En quatre anys hi ha hagut un canvi, no sé fins a quin punt, però hi ha hagut un canvi. I tant UPN com el PSOE i el PP han usat el nostre cas per anar contra ells. Si uneixes aquests factors amb la política que hi ha a l’Estat espanyol, el nostre cas es converteix en un cas exemplaritzant: “vigila amb el que fas, perquè mira el que et pot passar”.

A.- Necessitaven una excusa. No podem oblidar que en aquell moment el PP estava en minoria, era el segon cop que es feien eleccions, i es parlava d’unes terceres... En aquests dies van atorgar al succés d’Altsasu un tractament sobredimensionat en els mitjans de comunicació. El mateix Rajoy va escriure una piulada en la qual deia “això no quedarà així”. Es volia desviar l’atenció cap a una altra banda. És molt dur per a una mare veure que els nostres fills són els caps de turc. Sempre hem dit que no volem ni herois ni màrtirs. I ara ja no sé què som...

És un espeternec de l’època històrica que hem viscut. És que sense ETA i sense Catalunya, de què parlarien els polítics? Tots sabem hi ha milers de problemes per parlar i solucionar, però sempre és més fàcil culpar de tot als nacionalismes i a falses agressions.

E.I.- Hi ha hagut mobilitzacions històriques de solidaritat. Com valoreu el suport rebut?

B.- Ha estat tremend. Tremend. El suport que hem rebut, la força i l’energia i l’afecte, i la que estem rebent. Durant aquests dos anys, i segueix sent increïble. I cal que continuem aquí.

A.- I estem coneixent a gent molt maca, gent molt d’esquerres... La solidaritat també ha servit per portar millor el nostre dolor. Però per la fiscalia això és un dels arguments per al perill de fuga: la solidaritat que estem tenint davant d’aquesta gran injustícia. És molt fort, segons la fiscalia aquest és un dels motius pels quals han d’estar a la presó, encara que no tinguin antecedents.

B.- El nostre cas també ha suposat una activació social molt gran. El feminisme, els pensionistes i el cas d’Altsasu han estat un mode de despertar per a la societat. I de dir-li al sistema: fins aquí. Molts joves no han viscut les mobilitzacions i la consciència social d’altres temps i amb això han conegut una raó per aixecar-se. Han anat a les manifestacions juntament amb els seus avis, mares i pares... També d’això extrauran les seves reflexions i conclusions.

E.I.- Com està ara la situació i com plantegeu continuar endavant?

A.- La fiscalia ha demanat que s’acusi els nostres fills de delicte de terrorisme. Tot i que s’ha rebutjat en la sentència, la fiscalia ho ha recorregut.

B.- Nosaltres també hem recorregut la sentència (*) , i estem a l’espera de la resposta davant de la sala de l’Audiència Nacional. Però dels tres integrants del tribunal dos tenen relació directa amb guàrdies civils condecorats, així que no hi ha forma de garantir objectivitat. Sabem que no ho acceptaran i seguirem el camí judicial, un altre cop el Suprem, el Constitucional, Europa...

Mentrestant, els nostres fills continuen a la presó. És una qüestió que estem denunciant cada cop més alt. Estan usant la presó preventiva per augmentar la pena. Com amb els catalans. És el mateix. Per una banda, allargant els processos judicials i, per altra, imposant presó preventiva.

Ara hem de reunir-nos i unir-nos. Nosaltres som les mares i pares i també està la plataforma, que va amb nosaltres i que fan una gran feina. Hem de decidir la perspectiva, definir els objectius i veure com avancem.


(*) A data de la publicació d’aquesta entrevista aquest recurs no només ha estat rebutjat sinó que els familiars han estat obligats a pagar 600€ de multa amb l’argument d’”actuar amb mala fe”.