http://www.sindicatdestudiants.net//images/stories/bandera%20roja.jpgContra la crisi capitalista
Internacionalisme proletari i revolució socialista

La Diada d’aquest any ve marcada per la crisi orgànica del capitalisme a nivell mundial. Tota una sèrie d’esdeveniments estan revelant amb molta intensitat la incapacitat per desenvolupar la societat del sistema capitalista, i la situació sense sortida a la que porta a la majoria de la població. La lluita contra l’opressió social i nacional del capitalisme, vinculant les diferents lluites concretes, ha de confluir en la lluita per la transformació revolucionària de la societat.
El capitalisme mostra el seu veritable rostre

La crisi de l’economia capitalista mundial començà fa dos anys amb la crisi financera de les subprime, però ràpidament es va estendre a l’economia real amb acomiadaments massius. Durant els últims mesos governs i mitjans de comunicació han insistit en la falsa idea de que la recuperació econòmica era imminent, però res d’això s’ha concretat. Van passar dels “brots verds” a les “fulles seques”, fins arribar a plantejar que la recuperació econòmica no farà disminuir el número d’aturats!

La crisi econòmica actual és una crisi clàssica de sobreproducció, tal i com les va denominar Karl Marx fa més d’un segle. Tot i que fa falta cobrir múltiples necessitats socials, tot i que milions d’aturats busquen feina, tot i que existeixen les fàbriques, terres i matèries primeres per generar més riquesa,... la crua realitat és que hi ha “massa” productes en el mercat, la majoria de la població no pot consumir-les amb el que cobren, i els capitalistes el que fan és destruir forces productives, tancar empreses i acomiadar treballadors. Tot per mantenir el benefici d’una petita minoria de paràsits!

És un fet inherent al funcionament del capitalisme, un sistema basat en que una minoria de capitalistes (cada cop menys i cada cop més rics) posseeixen els mitjans de producció (bancs, empreses i terres), mentre que la majoria de la població, que genera aquesta riquesa a través del treball, han de patir les xacres de la precarietat i l’explotació laboral... quan tenen la sort de tenir feina!

Durant aquests dos anys hem vist com els governs d’arreu del món s’han afanyat a lliurar quantitats obscenes de diners públics (diners que aporten principalment els treballadors) als banquers i capitalistes que han generat la crisi, per a que puguin garantir la seva taxa de benefici empresarial. Aquests diners surten de les presents i futures retallades als serveis públics: educació, sanitat, pensions,...

La revolució a Amèrica Llatina: un exemple i una inspiració

La crisi econòmica significa una veritable tragèdia per a milions de famílies treballadores. Però també comporta una lliçó contundent de la necessitat de lluitar per acabar amb el capitalisme i transformar la societat.

La revolució llatinoamericana, amb la revolució veneçolana al capdavant, és un exemple viu de que les revolucions no són quelcom del passat, sinó que tenen plena vigència i actualitat.

A Veneçuela la revolució ha aconseguit tota una sèrie de reformes socials significatives, encara que insuficients mentre es mantingui el capitalisme. Les masses, la joventut i la classe obrera, han mantingut i defensat la revolució i al president Chávez, derrotant no un sinó varis cops d’Estat reaccionaris. En l’últim període el debat consisteix en com consolidar la revolució i desenvolupar les conquestes socials, superant el capitalisme i establint el socialisme.

A Amèrica Llatina com aquí, els empresaris tanquen les empreses i acomiaden treballadors. Però en alguns casos (a Veneçuela, Brasil, Uruguai, Argentina,...), fruit del procés revolucionari continental, els obrers les ocupen i fins i tot les posen a funcionar sense empresaris ni gerents, sota control obrer. Això és una demostració pràctica de que els capitalistes necessiten als treballadors per fer funcionar la societat, però els treballadors no necessitem als capitalistes per fer funcionar la societat, sinó que podem fer-ho sense ells i molt millor.

A Bolívia i Equador les masses han protagonitzat vàries insurreccions armades, fent fora als governs reaccionaris pro-imperialistes, derrotant intents de cop d’Estat i escollint governs d’esquerres. Però no només aquests països, sinó que tot el continent llatinoamericà està immers en un procés de lluita de classes i revolució. L’establiment de l’exèrcit nord-americà a les bases militars colombianes, i el cop d’Estat a Hondures contra Mel Zelaya, són intents de l’imperialisme per canviar la correlació de forces entre revolució i contrarevolució. Malgrat les seves intencions, les últimes mesures han vingut acompanyades d’una resposta massiva a Hondures i Centroamèrica, i d’un increment de les tensions entre revolució i contrarevolució.

Lluita de classes a Europa
Vaga General a Euskal Herria: aquest és el camí a seguir!

A Europa durant els últims anys hem vist un increment de la lluita de classes. Lluites massives contra la guerra d’Iraq, contra el govern del PP, la lluita contra el CPE a França en el 2006, Vagues Generals a Grècia, Itàlia o França són alguns exemples. Aquestes lluites es van donar abans de la crisi econòmica, ja que tot i que hi havia boom econòmic, aquest no comportava un augment del nivell de vida de les masses, sinó que es basava en un augment de l’explotació: precarietat laboral, pèrdua de poder adquisitiu, privatització de l’educació i la sanitat, especulació immobiliària...

La crisi econòmica accelera i aprofundeix aquests processos de descontent i ràbia acumulada contra el capitalisme. Hem tingut una bestreta durant l’últim curs, amb mobilitzacions estudiantils importants contra Bolonya i la privatització de l’educació a Catalunya i Itàlia, les mobilitzacions a Grècia en el mes de desembre contra l’assassinat d’un jove a mans de la policia, o mobilitzacions sindicals importants arreu de l’Estat, i especialment la Vaga General del 21 de maig a Euskal Herria, a la que els marxistes vam donar suport plenament, indicant que aquest és el camí, el de la mobilització general. Fa falta una Vaga General de 24 h. a tot l’Estat per aturar la sagnia d’expedients i acomiadaments, per reclamar al govern un salari mínim digne de 1.100 euros mensuals, i un subsidi d’atur pel mateix import fins a trobar una nova ocupació.

El pla dels capitalistes per sortir de la crisi consisteix en acomiadaments, retallades socials i repressió. Això significa una recepta acabada per a la lluita de classes. El problema no és de força dels treballadors i la joventut, ni tampoc de capacitat ni de disposició a la lluita. El problema és que els dirigents dels sindicats de classe, en comptes de defensar els interessos dels treballadors, es limiten a mantenir la pau social a qualsevol preu. El mateix succeeix amb els partits d’esquerres, que arriben al govern (central i Generalitat) gràcies al vot dels treballadors per fer fora a la dreta, però que en els aspectes fonamentals es dediquen a aplicar la mateixa política i a gestionar la crisi del capitalisme. És necessari aixecar una alternativa revolucionària contra la crisi global del capitalisme.

Contra l’opressió social i nacional del capitalisme
Internacionalisme proletari i revolució socialista

La crisi del capitalisme accentua l’opressió social, però també i alhora l’opressió envers les nacionalitats oprimides i els drets democràtics més elementals. Ho veiem arreu del món, en l’opressió contra el poble palestí per part de l’Estat terrorista d’Israel o en l’opressió de l’imperialisme duent a terme guerres d’ocupació a l’Afganistan i l’Iraq. A l’Estat espanyol veiem com la dreta reaccionària del PP recupera l’espanyolisme més ranci. El més lamentable és que els dirigents de l’esquerra no es diferencien molt d’aquesta actuació, en la mesura que no defensen una postura de classe. Ho veiem a Euskal Herria amb l’infame govern PSE-PP, que ha intensificat la repressió contra l’esquerra abertzale.

La única alternativa és la defensa d’un programa que uneixi i vinculi les demandes socials de les masses (en defensa dels llocs de treball, subsidi d’atur indefinit pels aturats, prou privatització de la sanitat i l’educació, salari mínim de 1.100€, reducció de la jornada laboral,...) amb les reivindicacions democràtiques, començant per la retirada de la reaccionària Llei de Partits, la depuració d’elements reaccionaris i franquistes de l’aparell de l’Estat (jutges, militars, policies,...), i la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. Per dur a terme totes aquestes mesures, és necessari expropiar als grans capitalistes sense indemnització i posar-ho sota el control democràtic dels treballadors i de la majoria de la societat. És a dir, acabar amb el capitalisme i construir una societat genuïnament socialista. Aquest programa és el programa de Lenin, el programa del bolxevisme.

Uneix-te al Corrent Marxista Militant i al Sindicat d’Estudiants!

Uneix-te a Lliures i Combatives

Solidaritat internacionalista amb el poble de Catalunya

Imatges Congrés Sindicat d'Estudiants de Catalunya 2017

Castellà i Euskara

Segueix-nos

Enllaços


logoFFE

logoIR 215

ganemosccoo logo 2 RGB