El 31 d'octubre de 2012 el govern del PP de la Comunitat de Madrid (CAM) anunciava, en la presentació dels pressupostos, un pla que, en el cas d'haver-se aplicat, hauria suposat la destrucció de la sanitat pública madrilenya. Incloïa, entre altres mesures, la privatització de la gestió de sis hospitals públics i 27 centres de salut.
El passat 27 de gener el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ratificava la suspensió cautelar del concurs que va adjudicar a les empreses Sanitas, Ribera Salud i HIMA Sant Pablo els hospitals Infanta Leonor, Infanta Sofia, Infanta Cristina, Hospital de l'Henares, del Tajo i del Sud-est. Hores després el president de la CAM, Ignacio González, no va tenir més remei que anunciar la renúncia definitiva del seu govern a portar endavant aquest pla privatitzador i deixar sense efecte el traspàs de la gestió a les empreses. Aquest anunci va venir acompanyat de la dimissió del principal artífex del projecte, el conseller de Sanitat, Javier Fernández-Lasquetty.
El PP intenta (amb poc èxit) minimitzar aquesta contundent derrota. Així, el senyor Ignacio González s'atreveix a dir que “rebutja que deixar sense efecte aquest pla suposi un ‘fracàs”. Per descomptat que ha fracassat. L'objectiu de fer un pas decisiu cap al desmantellament de la sanitat pública madrilenya, el de construir un nou i cabalós canal a través del com transvasar milers de milions de diners públics als empresaris, perquè aquests segueixin augmentant els seus comptes de resultats a costa de la nostra salut, ha estat derrotat i privatitzar l'assistència d'1.300.000 pacients de la Comunitat, afectant a 5.000 metges i sanitaris, s'ha tirat a baix. Clar que ha estat un rotund, inapel·lable i estrepitós fracàs! És més, la derrota ha estat tan dura que ha provocat un autèntic cruixit en la ja delicada bastimentada de l'estabilitat interna del PP.
El Partit Popular i els seus mitjans de comunicació, a l'hora d'explicar la raó d'aquesta garrotada, solament fan referència a l'ordre del TSJM. No estan disposats a admetre que han estat derrotats per la lluita dels treballadors, encara que aquesta és l'única veritat. Cal combatre amb fermesa qualsevol intent, venja d'on venja, de menysvalorar o d'amagar el paper fonamental i decisiu jugat per l'organització i mobilització dels treballadors del sector sanitari, en la consecució d'aquesta històrica victòria.
La irrupció desbordant de la Marea Blanca
La irrupció de la Marea Blanca va suposar un autèntic terratrèmol social. El primer hospital a saltar va ser el de la Princesa, organitzant un tancament permanent que després es va estendre a altres 25 hospitals públics de la CAM. A partir d'aquí tot es va desbordar. La Marea Blanca va recollir 1.700.000 signatures al desembre de 2012, 70.000 treballadors del sector van protagonitzar 22 dies de vaga entre novembre de 2012 i juny de 2013; en total es van convocar 15 “marees blanques”, amb una altíssima participació de la població madrilenya; també es va organitzar una consulta ciutadana en la primavera de 2013 en la qual van participar 950.000 persones.
La Marea Blanca ha impulsat un corrent de lluita en la qual han participat, a més dels treballadors sanitaris, joves, mestresses de casa, jubilats i treballadors de tots els sectors. És en aquest context de revolta dels treballadors sanitaris i d'identificació total amb aquesta lluita de la immensa majoria de la població, en el qual es produeix la primera fallada judicial (juliol de 2013) que ordena paralitzar la privatització, ratificat de nou el passat mes de gener.
Argumentar que l'ambient social d'oposició a la privatització generat per aquesta lluita no ha tingut cap influència en la decisió judicial i que la sentència s'hagués produït de totes maneres, amb o sense Marea Blanca, és un bast intent de falsejar la realitat per tractar d'impedir l'augment de la confiança que els treballadors sentim en les nostres pròpies forces, que la idea que SÍ ES POT segueixi estenent-se i que els mètodes de lluita emprats per la Marea Blanca es repeteixin en futures mobilitzacions.
Recuperantuns mètodes de lluita més necessaris que mai