Comunicat d'Esquerra Revolucionària
Prou repressió als drets democràtics!
Fa tres anys Catalunya vivia un aixecament històric. Més de dos milions de joves, treballadors i ciutadans exercíem el nostre dret a votar per la república catalana, resistint la repressió salvatge de les forces policials de l'Estat. Des d’aleshores, el moviment per la república ha protagonitzat les mobilitzacions de masses més importants de la història recent, enviant un obús a la línia de flotació del règim del 78. Una lluita exemplar, que ha despullat el caràcter franquista de la justícia i l'aparell de l'Estat, però que també ha provocat una profunda diferenciació en línies de classe i ideològiques dins de l'independentisme.
El tercer aniversari del referèndum de l’1-O es produeix en un context marcat per nous atacs als drets democràtics. La decisió d'inhabilitar el President de la Generalitat, Quim Torra, per penjar una pancarta exigint la llibertat dels presos polítics, contrasta vivament amb la sentència infame de l'Audiència Nacional exculpant els directius de Bankia per l'enorme estafa que va arruïnar milers de persones, va provocar un rescat públic de més de 25.000 milions d'euros i va omplir les butxaques d'una colla de corruptes. Aquest fet mostra l'estultícia de la qual és capaç el sistema capitalista i un Estat dominat per forces reaccionàries i protofeixistes. Tot demòcrata conseqüent i tots els lluitadors de classe no podem romandre impassibles davant aquests fets.
Un grapat de jutges franquistes, als qui ningú ha triat, han tornat a trepitjar els drets del poble de Catalunya, atribuint-se la potestat d'invalidar les decisions del Parlament triat democràticament. A aquest cop judicial s'uneix la retirada del tercer grau als presos polítics independentistes per part de l’aparell judicial a petició de la Fiscalia General de l'Estat i el manteniment de desenes de causes judicials obertes, que afecten en aquests moments més de 2.500 persones l'únic “delicte” de les quals ha estat participar en protestes contra la repressió i mobilitzar-se a favor de la república.
Maniobres per a evitar una nova explosió social
Una vegada més, el règim del 78, el seu aparell estatal i poder judicial, plagats d'elements franquistes i units per milers de llaços a la dreta i a la ultradreta, utilitzen unes lleis antidemocràtiques per a deixar clar “qui mana aquí”. Després de perdre el pols del carrer i una elecció rere l’altra, intenten suprimir el dret a decidir del poble català amb presó, detencions, exili i inhabilitacions.
Però aquests nous atacs antidemocràtics s'estavellaran contra el mur de la rebel·lió en marxa. El creixement vertiginós del moviment d'alliberament nacional al llarg de l'última dècada ha tingut dos motors: la repressió i negació del dret d'autodeterminació d'una banda, i la crisi econòmica i les polítiques capitalistes de retallades socials, acomiadaments i privatitzacions, per una altra. Van ser aquests factors els que van preparar el terreny per a l'esclat de l'1 i el 3 d'Octubre del 2017, que va obrir una crisi revolucionària a Catalunya. Són també els que van atiar l'aixecament d'octubre i novembre de l'any passat contra la brutal sentència del Tribunal Suprem i els que continuen alimentant la indignació social actual.
Responent a les exigències de la burgesia catalana (que té pànic al fet que el moviment de masses es desbordi i els superi, com va ocórrer anteriorment) els dirigents d'ERC i JxCat estan fent tot el possible per frenar la mobilització i no donar una resposta a l'altura de les circumstàncies. Utilitzen des d'arguments falsos com la “falta de força”, desmentit una vegada rere l’altra per les mobilitzacions massives, fins a la preocupació lògica d'amplis sectors de la població davant de l'extensió de la pandèmia.
El mateix es pot dir de les maniobres del govern PSOE-UP. En lloc de trencar decididament amb la repressió, i reconèixer el dret legítim a l'autodeterminació del poble català, l'esquerra reformista en el parlament intenta mitjançant “taules de diàleg” buides de contingut, i filigranes legals com la posada en marxa dels indults, acontentar els dirigents d'ERC perquè aquests no avivin l'incendi. Mentrestant, accepten les pressions de la judicatura franquista i retiren el tercer grau als presos polítics, i el PSOE vira cap a Ciutadans buscant nous aliats per si les coses es torcen.
L'anunci de l'obertura dels tràmits per a un possible indult als presos polítics condemnats per organitzar el referèndum de l’1-O no representa una voluntat real d'acabar amb la repressió. La utilització de la figura jurídica de l'indult, en lloc de decretar una amnistia i d'incloure’n tots els presos polítics, exiliats i processats, és tota una declaració d'intencions. Davant de l'enorme pressió del moviment, el PSOE és molt conscient que necessita oferir alguna pastanaga per a rebaixar la tensió i guanyar temps. Però d'altra banda, com les sentències i la inhabilitació de Torra demostren, el pal continua sent la norma.
Els indults, que també estan sent utilitzats sotto voce pels dirigents d'ERC i JxCat per a justificar la seva renúncia a la mobilització, seran durament qüestionats per la dreta política i judicial, i no hi ha cap garantia que arribin a bon port. Tenen essencialment la funció de proporcionar arguments als sectors de la dreta i la socialdemocràcia catalanista que volen acabar ja amb la mobilització de masses, un cimbell per a intentar tancar per enèsima vegada una crisi profunda i enormement perillosa per a la burgesia espanyola i catalana.
Per més que es vulgui presentar com el promotor de la volta a la normalitat a Catalunya, Pedro Sánchez segueix embolicat en la bandera rojigualda i en el discurs de la “unitat nacional”, no dubta a aparèixer com el campió de la rentada de cara a la monarquia i no deixa de declarar públicament que la seva missió en la Moncloa és salvaguardar la institucionalitat del 78. Lamentablement, la posició dels dirigents d’UP davant tot això és posar-se de perfil o moure el cap amb gest resignat. Pablo Iglesias no ha deixat de parlar en les últimes setmanes de la necessitat d'aixecar un horitzó republicà. Però quan a Catalunya la lluita per la república ha esclatat amb una força inusitada, ha corregut a recordar les bondats de la Constitució del 78 i s'ha negat a intervenir-hi per a dotar-la d'un contingut de classe i socialista.
Aixecar una alternativa revolucionària per a aconseguir la república socialista
La reacció de les cúpules d'ERC i JxCat tant davant de la inhabilitació de Torra com davant d’aquestes promeses del govern central resulta molt significativa. Encara que sostenen que la seva alternativa és l'amnistia, resulta obvi que han decidit renunciar al mandat del 1-O a canvi, no ja d'una promesa d'indult, sinó fins i tot d'una possible flexibilització de penes.
Els dirigents de JxCat, en la seva pugna electoral, critiquen amb la boca petita a ERC pel seu acostament al govern central. Però ells han donat també moltes mostres que no tenen la intenció de portar endavant aquest mandat, com demostra la seva política de retallades i la repressió ordenada des del Govern l'octubre de l'any passat. El propi Torra, en el seu discurs de resposta a la inhabilitació, insistia en idees que també estan plantejant els dirigents d'ERC com que en aquest moment no hi ha força suficient per a portar endavant la república.
L'objectiu dels dirigents d'ERC i JxCat és consensuar el funcionament del Govern de coalició fins a unes possibles eleccions al gener o febrer del 2021. Mentrestant, denuncien en els seus discursos i accions “simbòliques” la inhabilitació i la resta d'atacs als drets democràtics, però frenant la mobilització de masses. Tenen pànic al fet que en un context com l'actual, de descontentament creixent respecte a la seva renúncia a la república i a les seves polítiques de retallades, la mobilització els desbordi i se’ls hi torni en contra.
La implosió de l'espai de la dreta catalanista, amb múltiples escissions del que va ser en el seu moment Convergència i Unió, o l'estat d'ànim cada vegada més crític que mostren els votants i les bases d'ERC, confirmen aquesta tendència a la diferenciació interna dins del moviment d'alliberament nacional. La victòria d'ERC en les eleccions generals i municipals es va produir perquè milions de joves i treballadors els van votar per a portar endavant la república de l’1-O amb polítiques d'esquerres; no perquè en renunciïn i apliquin les mateixes retallades i polítiques privatitzadores que JxCat, tal com estan fent en aquests moments els seus dirigents.
Tota aquesta situació significa una oportunitat històrica i un repte per a aixecar una esquerra anticapitalista que lluiti de manera conseqüent per la república socialista. Però cal assenyalar que dirigents de la CUP no estan aprofitant aquesta oportunitat ni s'estan diferenciant en res, limitant-se a queixar-se que ERC i JxCat no els inclouen en les seves reunions per a consensuar una resposta.
Avui més que mai és el moment de recuperar la mobilització als carrers, no de frenar-la. Però a més cal dotar a aquesta mobilització d'un programa i un pla d'acció per a vèncer, traient conclusions de tota l'experiència acumulada durant els últims tres anys de lluita.
L'1 d'Octubre del 2017 el poble de Catalunya vam protagonitzar la major mobilització de masses en defensa dels drets democràtics des del final de la dictadura. Tot i la repressió brutal desfermada pel govern del PP, que va enviar més de 15.000 policies i guàrdies civils a sembrar la por i la destrucció en els centres de votació, deixant més de 1.000 ferits, l'acció directa de milions de joves, treballadors i amplis sectors de les capes mitjanes, va derrotar els plans repressius de Rajoy i Felip VI.
Dos dies després, el 3 d'Octubre, la indignació de milions amb la repressió, unida a l'ànim que va transmetre l'heroica resistència en els centres electorals, va esclatar en la vaga general més massiva i combativa de la història recent de Catalunya. Més de tres milions vam omplir els carrers en centenars de manifestacions. A més amplis sectors de joves i treballadors, que fins a aquest moment no donaven suport a la lluita per la república catalana perquè desconfiaven dels dirigents burgesos i petitburgesos del “procés”, ja que dels seus Governs només han rebut retallades i menyspreu, es van unir en aquest moment a la lluita.
Si els dirigents dels Comuns i Podem a Catalunya i d’UP a nivell estatal, en lloc de desqualificar aquest magnífic moviment de masses —repetint la calúmnia de què es tractava d'un “moviment reaccionari de les elits catalanes”—, s'hi haguessin posat al capdavant, hauria estat possible unir el conjunt de la classe obrera catalana i guanyar el suport dels treballadors de la resta de l'Estat per a una república catalana socialista. Aquest hauria estat, sens dubte, el començament d'un gran moviment contra la monarquia i contra el règim capitalista del 78 en la resta de l'Estat. Aquí té Pablo Iglesias la manera de concretar l'horitzó republicà del qual ens parla. Mai la república serà conquistada en els escons del parlament. Les lliçons de la història, tant de la proclamació del 14 d'abril del 1931 com l’1-O de 2017 a Catalunya, han resolt aquesta qüestió.
La burgesia espanyola i catalana van comprendre molt bé allò que els dirigents reformistes de l'esquerra (estatal i catalana) es neguen a reconèixer. L'exemple de força i determinació de l'1 i el 3-O representava una amenaça per als seus interessos, i no només a Catalunya sinó també a la resta de l'Estat. A Madrid i altres ciutats va haver-hi mobilitzacions contra la repressió. Una república catalana resultat de l'acció directa de les masses no es detindria mai en els límits marcats per la dreta o la socialdemocràcia catalanista. Els treballadors i el poble farien immediatament seva aquesta república, exigint lleis que responguessin a les seves reivindicacions i necessitats, trencant amb la lògica capitalista i lluitant per transformar-la en una república socialista. I aquesta lluita guanyaria el suport i contagiaria immediatament la classe obrera i el jovent de la resta de l'Estat i d'Europa.
El temor a aquesta perspectiva és la causa fonamental que hagin desfermat una bateria de mesures repressives, calúmnies i atacs contra el moviment de masses a Catalunya sense precedents. Tres anys després de l’1-O ens enfrontem a un moment decisiu. L'esquerra combativa, la CUP, els CDR, la base militant de l’ANC i Òmnium, els sindicats que donen suport a la lluita per la república i els moviments socials que tant han batallat contra l'austeritat… tenim la responsabilitat de no permetre que la burgesia espanyola i catalana imposin els seus plans. Hem de recuperar la mobilització als carrers per a lluitar per l'única república que pot guanyar el suport massiu de la classe obrera de Catalunya i dels joves i treballadors de la resta de l'Estat: la república socialista.
La defensa d'una república catalana socialista que acabi amb les retallades, els acomiadaments, els desnonaments i la pobresa, que garanteixi la nostra salut amb un pla de rescat per a la sanitat i l'educació públiques, que combati el masclisme, el racisme i qualsevol tipus d'opressió guanyaria el suport entusiasta de la immensa majoria de la població. I per a aconseguir aquest objectiu hem de desplaçar de la direcció del moviment als dirigents de la dreta i la socialdemocràcia catalanista que accepten les imposicions del sistema.
Aquest és el programa que, a tres anys de l’1-O, continuem defensant des d'Esquerra Revolucionària.