Les “Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya” es van fer públiques a finals de novembre de 2007 pel Departament d’Educació del tripartit. Els elements continguts en aquest document suposen un greu atac a l’educació pública que, en cas de portar-se endavant, suposarien aprofundir en la privatizació (directa i indirecta) de l’educació, alhora que en una major degradació de l’educació pública. En el present document d’anàlisi explicarem perquè el Sindicat d’Estudiants ens oposem frontalment a les bases de la LEC, exigim la retirada del text i reclamem una reforma educativa en benefici dels fills dels treballadors i d’una educació pública, gratuïta, laica, científica, democràtica i de qualitat.  

Servei Públic d’Educació = més diners

a la privada concertada

Tot el text de Bases de la LEC té com a eix vertebrador l’anomenat servei públic d’educació. “Una Llei que ha de ser l’eina per definir un model educatiu propi; s’ha de configurar a partir de l’oferta d’un servei públic educatiu de provisió mixta (pública/privada)” (bases LEC p7). En l’enumeració del cos legal que aportarà la LEC, diu que “determinarà com els centres educatius esdevenen els proveïdors de l’educació i fixarà les bases del que ha de ser el servei públic d’educació de Catalunya” (bases LEC p 11). 

Però, què és el Servei Públic d’Educació? Durant els 23 anys de govern del CiU, la dreta catalana va dur a terme una política educativa consistent en degradar paulatinament l’educació pública en benefici de la privada concertada, que rebia cada any més subvencions i concerts. Aquesta via de privatització es presentava com a temporal, per cobrir les necessitats immediates d’oferta educativa que no podia satisfer la pública. La realitat és que va dur a una doble xarxa educativa. Mentre l’educació pública patia la falta d’inversió, els empresaris de l’educació privada s’omplien les butxaques, tant amb les subvencions públiques, com amb les quotes que il·legalment cobraven (i cobren) els centres concertats a les famílies.

L’educació privada concertada en deu anys (1993-2002) va rebre més de cinc mil milions d’euros (gairebé 900.000 milions de pessetes!), passant de rebre 380 milions d’euros en el 1993 a 690 milions en el 2002, un 30% del pressupost educatiu català. 

Aproximadament el 40% dels alumnes de Catalunya estudien en centres concertats, arribant al 60% a la ciutat de Barcelona. El grau de privatitizació és molt elevat, i moltes famílies de treballadors es veuen obligades a portar els fills als centres concertats a causa de la falta de places a la pública, o per la degradació evident a la que està sotmesa. En el cas del tram infantil (0-6) i en els cicles formatius la falta de places públiques deixa milers de no admesos cada any, per a benefici dels centres concertats que oferten aquests trams. En aquest context, la llibertat d’ensenyament és una fal·làcia i un engany sota el qual s’oculta la privatització. 

És sorprenent com a les bases s’elogia constantment “L’esforç que s’ha fet en trenta anys” Diu que “Aquest esforç s’ha intensificat en els darrers trenta anys de democràcia i autonomia” (bases LEC p2). L’educació pública és una conquesta històrica de la classe treballadora que durant els anys 70, en el marc de la lluita contra la dictadura franquista, va situar com un dels temes centrals en les lluites reivindicatives. Però els posteriors 23 anys de govern de CiU a Catalunya es poden resumir en l’esforç que s’ha fet per privatitzar. De fet, una de les herències més greus del govern de la dreta que el tripartit havia d’afrontar era la situació de l’educació pública. No obstant, el tripartit, format sobre la base del vot dels joves i treballadors per dur a terme una política diferent a l’aplicada durant anys per CiU, en comptes de trencar amb aquesta dinàmica, malauradament la van continuar. El tripartit, amb aquesta política educativa i ara amb les bases de la LEC, està defraudant les esperances i aspiracions dels joves i treballadors, i en especial dels milers de professors que els van votar, de que s’apliqués una política educativa veritablement d’esquerres. 

No només no ha disminuït sinó que han augmentat els diners que rep l’educació concertada, a través dels pressupostos anuals - 780 milions l’any 2005, fins aproximadament 1.000 milions l’any 2007(estimació) - i a través del Pacte Nacional d’Educació de l’any 2006. Aquest va significar entregar a la patronal de l’educació privada només en concepte de “contracte programa i ajuts a centres concertats que escolaritzin alumnat amb necessitats educatives especials” és a dir, per a que la privada compleixi la llei en quan a l’admissió d’alumnes, (que per cert segueixen sense fer-ho), la quantitat extra de 91 milions d’euros (2006-2009). I segons el Pacte, els centres concertats podran cobrar les quotes il·legals fins el 2011, quan es comprometen a no cobrarles. Però el Pacte no especifica com es durà a terme la gratuïtat a partir de 2011, pel que segurament significarà llavors que la patronal de la privada rebi encara més subvencions, en detriment de la pública. Llavors, si fins ara les han estat cobrant, i no ha passat res, perquè haurien de deixar de cobrarles llavors? 

El Servei Públic d’Educació significa la normalització i aprofundiment de la tendència a la privatització de l’educació, consolidant la doble xarxa i totes les irregularitats de la concertada: cobrament de quotes il·legals, imposició de la religió catòlica, selecció d’alumnat per tal de que els estudiants amb més problemes socials i d’aprenentatge, com els immigrants, es concentrin a la pública,…  

Més vies de privatització

Les bases de la LEC menciona altres vies per a la concessió de més subvencions a la privada concertada, en el punt IV. Bases de la Llei, que és on realment proposa mesures concretes que tracen el camí del contingut de la futura LEC. 

En l’apartat 8.L’ensenyament obligatori, diu que “la Llei declararà l’obligatorietat de l’educació en el segon cicle de l’educació infantil” (bases LEC p22), sent el tram obligatori de 3 a 16 anys. Encara que en la pràctica això significarà que els centres privats concertats rebin encara més subvencions també pel tram 3-6 anys, que fins ara utilitzaven com a cantera per a després continuar fins a acabar l’ESO o el batxillerat. 

Sobre el tram 0-3 anys diu que “en la mateixa línia es tractaran les iniciatives socials d’escolarització de la petita infància” (bases LEC p15), és a dir, es renuncia a que formi part de l’oferta pública i es deixa en mans de les empreses privades que, en comptes d’escoles bressol amb caràcter educatiu, faran guarderies (parkings) de nadons, sense mestres sino amb monitors amb pitjors condicions laborals i salarials. 

El text diu que la direcció del centre (en el marc de l’anomenada autonomia de centres) tindrà la “facultat de contractar els serveis necessaris i més adequats per als objectius que s’hagin marcat” (bases LEC p18). Més endavant especifica els serveis com “suport a l’actuació educativa des del camp de la psicologia i de l’educació social o les funcions de vetlla de naturalesa diversa”. (bases LEC p19). És a dir, que els treballadors socials, psicòlegs i psicopedagogs que tan necessaris són en la lluita contra el fracàs escolar i l’exclusió, en comptes de situar-se com una prioritat en el marc de l’educació pública, es deixen en mans d’empreses privades que proveiran aquests serveis. Aquesta és una via de privatització de l’educació pública que ja s’ha aplicat a les Escoles Bressol municipals de Barcelona amb el canvi de model que va imposar l’Ajuntament l’any 2005 (governat pel tripartit). Consisteix en la contractació externa de monitors en comptes de mestres com a personal de l’Ajuntament, i ha significat la precarització laboral d’aquests treballadors, la pèrdua de condicions laborals dels i les mestres i sobretot un empitjorament  del servei que s’ofereix als nadons i a les famílies. 

El text diu “la Llei assegurarà la suficiència econòmica per a la prestació del servei en condicions de qualitat” (bases LEC p15). Però això, en el marc de “la consolidació del servei públic d’educació” (bases LEC p24) en realitat no significa aportar més diners als centres públics sinó als privats concertats, com reclama la patronal de la privada. 

Finalment, en l’apartat 10.El finançament, diu que “per garantir el funcionament eficaç del sistema educatiu de Catalunya i d’assegurar-ne tant l’equitat com la qualitat, l’Administració educativa ha de disposar dels recursos suficients que s’hauran de preveure anualment en la llei de pressupostos”. (bases LEC p24). És a dir, que no hi haurà una llei de finançament específica per a l’aplicació de la LEC, renunciant a dur a terme un pla de xoc d’inversió pública.  

Gestió privada d’instituts i escoles públiques 

En l’apartat 2.La definició, l’abast i la gestió del servei públic d’educació és on es plantegen les mesures més explícites de privatització de l’educació pública. El text diu: “La Llei obrirà la possibilitat de formes de gestió indirecta de centres creats per l’Administració de la Generalitat (…) el manteniment de la titularitat del centre per part de l’administració, mentre que entitats diverses s’encarreguen de la gestió del patrimoni i l’organització dels recursos”. 

 Concretament parla de la “gestió municipal de centres públics” i de “obrir la possibilitat de gestió dels centres de titularitat pública a entitats cooperatives i sense ànim de lucre o a equips de professionals”. (bases LEC p.16) 

Això suposa un atac sense precedents a l’educació pública: que els instituts i les escoles públiques puguin ser gestionats per empreses privades “sense ànim de lucre”, com per exemple, les organitzacions de la Jerarquia Eclesiàstica propietaria de la majoria de centres concertats, com l’Opus Dei o altres. 

En que resoldrà els problemes de l’educació pública? En que la gestió privada acabarà amb la massificació a les aules i la falta de professors? En absolutament res. En la pràctica, això tindrà dues conseqüències: 

-          Els centres públics que siguin privatitzats en la gestió, es sotmetran als mateixos criteris que els centres concertats en l’actualitat que, per contra del que per activa i per passiva transmeten les bases, no són un model més que en absència de drets democràtics dels alumnes, pitjors condicions dels professors i criteris empresarials en l’educació, i la imposició de la religió catòlica, en la mesura que la majoria de concertats estan sota el control de la Jerarquia Eclesiàstica. 

-          Aquells centres que es sotmetin a la gestió privada no seran pas els centres amb més problemes de fracàs escolar, sovint associats als problemes socials dels barris i ciutats on s’ubiquen. Així, entre els centres públics es formaran centres de primera i de segona i s’aprofundirà la política de guetització que ja avui existeix en certs instituts públics dels barris obrers amb més problemes socials. 

Autonomia de centres = criteris empresarials en la

gestió de centres públics 

L’autonomia de centres és l’excusa pedagògica que el Departament utilitza per introduir criteris empresarials en la direcció dels centres. Per a molts professors o pares i mares, l’autonomia s’entén com la flexibilitat (no és el mateix per exemple un centre en el medi urbà que en el medi rural,...) o com el control de les necessitats per part de la comunitat educativa en cada centre i localitat, per poder detectar els problemes reals i prendre les mesures per resoldre’ls i prevenir-los. Aquestes mesures, en el marc d’un pla de xoc d’inversió a l’educació pública per poder portar-lo a la pràctica, se’ns dubte serien positives. 

Però això no és el que planteja les bases de la LEC, sinó tot el contrari. En l’apartat 4.La gestió dels centres educatius des del principi d’autonomia, es plantegen tota una sèrie de mesures que porten a que els equips directius dels centres públics actuïn com a directors – dictadors – gerents, com a la concertada, i prepara el terreny per a la gestió privada de centres públics mencionada en l’apartat 3. És a dir, més autonomia (més poders) als directors i menys autonomia i capacitat de decisió pels professors i la comunitat educativa, devaluant encara més el Consell Escolar i el Claustre de professors.   

La privada concertada com a model a seguir

Sobre les normes i instruccions d’organització dels centres públics diu que “Aquesta rigidesa contrasta amb la més alta capacitat d’autoorganització que demostren els centres privats concertats.”  A que es refereix? Dos paràgrafs assota menciona que: “l’autonomia s’ha d’estendre a tots els aspectes de l’organització i gestió dels centres, tant públics com concertats.

És a dir, ha de preveure la capacitat de decidir de cada centre educatiu sobre els aspectes pedagògics, organitzatius, de gestió, econòmics i de recursos humans”. (bases LEC p17) 

Segons el document de bases de la LEC l’educació pública solucionarà els problemes que pateix aprenent de la “capacitat d’autoorganització” de la concertada, com la capacitat per decidir sobre els aspectes pedagògics (religió obligatòria als centres concertats, religiosos la majoria), econòmics (cobrar quotes il·legals com han estat fent durant anys), organitzatius i de gestió (seleccionar alumnat) i de recursos humans (seleccionant als professors i treballadors no segons criteris objectius sinó subjectius i arbitraris, com l’afinitat ideològica envers la direcció). 

Concretament, la “capacitat de decidir sobre els aspectes econòmics” és una via per introduir el cobrament de quotes a les escoles i instituts públics, i trencar amb la gratuïtat de l’educació. De fet, en molts centres públics la gratuïtat és relativa, ja que el material escolar, menjadors o transport corren a càrrec de les famílies. Alhora, ara ja es cobren en certs centres públics les factures de material - fotocopies, quan hauria de ser gratuït. En alguns casos aquests diners han d’anar a cobrir les despeses habituals i que amb el pressupost del centre no arriba. El que planteja a les bases de la LEC és una manera de generalitzar i aprofundir que cada centre es busqui la vida amb el finançament. 

 Retall als drets democràtics de la comunitat educativa 

En el que fa referència als drets democràtics dels estudiants, planteja que “cada centre educatiu podrà definir les normes de convivència”. “Les famílies (i, si escau, els alumnes) hauran d’acceptar aquesta carta de convivència i comprometre’s a respectar-la des del moment de la matriculació en el centre”. (bases LEC p18) 

La lluita estudiantil de les últimes dècades ha aconseguit certs drets democràtics. En la LOE ve reconegut el dret a inassistència col·lectiva a classe, i en la Carta de Drets i Deures de 2006 ve el dret a reunió en horari lectiu per a delegats. No és exactament el que reclama el Sindicat d’Estudiants (dret a vaga i dret a assemblees en horari lectiu per a tots els alumnes de l’institut), però sens dubte és el producte de totes les mobilitzacions.  

Però en la pràctica en molts centres públics els equips directius reaccionaris neguen en la pràctica aquests drets reconeguts. En el cas de la concertada, que es presenta a les bases com a model també en aquest aspecte, la realitat és que els drets democràtics dels estudiants brillen per la seva absència, amb sancions i/o expulsions per participar en jornades de vaga, organitzar-se o fer assemblees d’estudiants. El que implica el que diu a les bases és que la direcció del centre actuarà de manera dictadorial enfront les famílies i els alumnes, obligant-los en matricular-se a renunciar voluntàriament als drets que es reconeixen a la legislació, convertint-los en inexistents. 

En quant a l‘elecció del professorat diu “pel que fa a l’autonomia de la gestió de recursos humans, la Llei facultarà els centres educatius per definir els perfils de professorat necessaris per poder tirar endavant el seu projecte”. “Les direccions dels centres disposaran d’un marge d’acció rellevant per consolidar un equip professional suficient que asseguri la gestió del centre”. (bases LEC p18)  És a dir, que les destinacions dels professors no estaran determinats per criteris objectius, sinó pels criteris subjectius, ideològics, dels directors-gerents. Per exemple, un professor que manifesti diferencies sobre la forma de gestió o el projecte de centre de la direcció, podrà ser recompensat, és a dir, represaliat per la direcció del centre. L’aplicació de criteris empresarials en la gestió dels centres porta implícita la repressió sindical i ideològica. 

Les reivindicacions dels directors de dretes si que es compleixen, encara que molt poc tenen a veure amb els problemes reals de l’educació pública. Diu que “la funció directiva en un sentit professionalitzador i amb unes condicions de treball pròpies i clarament diferenciades de la resta de personal docent” (bases LEC p20). És a dir, que els directors, en comptes de formar part del projecte educatiu del centre a través de compaginar les responsabilitats a l’equip directiu amb les tasques docents, que sigui un gestor que no dona classe, sinó solament dirigeix, com els gerents o encarregats a les empreses. 

La via de la repressió i la criminalització per resoldre el fracàs escolar, que pretén resoldre un problema social amb mesures coercitives, introduint la cultura de l’esforç i el principi d’autoritat, ja podem afirmar que han fracassat. En els últims anys les diferents lleis educatives, reformes i normatives, han augmentat els poders del director (per expulsar alumnes, per exemple) en detriment del Consell Escolar. Aquestes mesures no han resolt el problema del fracàs escolar ni els problemes de convivència als centres. La única via per resoldre el fracàs escolar és abordar-lo des d’una òptica social, i no pas amb la repressió, ni amb itineraris.  

Itineraris encoberts per seleccionar l’alumnat 

En la capacitat d’organització de les activitats pedagògiques a cada centre, menciona “la no-separació de l’alumnat en grups classe per raó de la seva llengua habitual” (bases LEC p23). Però això significa que si es podran separar per raons de sexe (com es fa en alguns centres concertats) o per rendiment escolar?  O per raons ideològiques o religioses (com també es fa a la concertada, propietat de la Jerarquia Catòlica)? Si fos així, això possibilitarà que la concertada segueixi seleccionant l’alumnat per aquestes raons.

 A més, introdueix itineraris d’estudiants segons rendiment escolar, de forma encoberta. Concretament diu que “Serà possible definir agrupacions d’alumnes (…) establir criteris diferents del grup classe per edats o per nivells o els temps de les assignatures o àrees” (bases LEC p18). En l’apartat sisè, diu que “l’autonomia organitzativa dels centres, s’ha de permetre decidir la distribució, tant en l’espai com en el temps, dels ensenyaments establerts en el projecte educatiu i possibilitar agrupacions d’alumnes” (bases LEC p23).  

Els itineraris van ser un dels cavalls de batalla de la LOCE. El govern del PP deia que volien resoldre el fracàs escolar dividint als estudiants per rendiment escolar. Però pretendre resoldre un problema social com el fracàs escolar separant als alumnes, en realitat desemboca en convertir-lo en fracàs social, expulsant a milers de fills de treballadors del sistema educatiu. La manera de combatre el fracàs escolar és amb reforç a aquells estudiants amb més problemes d’aprenentatge i social, i no pas culpant-los, criminalitzant-los i encarrilant-los directament cap al mercat laboral. Malauradament, la LOE del PSOE va introduir els itineraris per la porta del darrera, i ara també ho pretén el tripartit en la LEC.

 En aquest sentit enllaça el text quan diu “La Llei obrirà la possibilitat que una part de l’horari escolar es pugui fer fora del recinte escolar en activitat d’índole diversa (especialment les relacionades amb el món laboral)” (bases LEC p23). Això, combinat amb els itineraris (“agrupacions d’alumnes”), servirà per a encarrilar als alumnes cap al batxillerat, als cicles formatius o directament al mercat laboral, i  significarà traslladar les pràctiques no remunerades (treballar gratis per un empresari que suposadament ensenya) que els estudiants de cicles han de fer, als estudiants d’ESO (menors de 16 anys).  

Competència entre centres i consolidació

 de centres de primera i de segona 

En l’apartat 6.L’avaluació del sistema educatiu diu que “la Llei crearà un institut d’avaluació i ordenació curricular” (bases LEC p21). L’objectiu del qual serà l’avaluació del sistema educatiu per tal de detectar els problemes i actuar per resoldre’ls.  

Des del Sindicat d’Estudiants creiem que en comptes d’un Institut d’
Avaluació, el més adequat són comitès de pares, treballadors de l’ensenyament i estudiants del centre, amb presència de l’Administració, i coordinats, que sens dubte detectarien molt millor les deficiències i exigirien les mesures concretes per millorar la qualitat de l’educació.  

El fracàs escolar, per contra del que postula la dreta, és una qüestió relacionada amb l’entorn social. No és casualitat que les zones més desafavorides social i econòmicament siguin les que més pateixen el fracàs escolar. Les mesures per acabar amb el fracàs escolar són més professors de reforç, més beques i ajudes, i més recursos. Però a les bases de la LEC no s’afronta des d’aquest punt de vista, sino com una responsabilitat dels professors i dels propis alumnes, culpant a les victimes d’un problema social.

 Per tant, l’Institut d’Avaluació, combinat amb les mesures contemplades en l’autonomia de centres, portaran a la competència entre centres i obre la porta al finançament segons objectius (del projecte de centre), accentuant la diferència entre els centres. La conseqüència seria la consolidació d’una xarxa educativa amb centres de primera, de segona i de tercera categoria: la concertada, la pública de gestió privada i la pública degradada guetitzada.  

Llei (de privatització)

d’Educació de Catalunya

Les bases de la Llei d’Educació de Catalunya suposen una veritable declaració de guerra contra l’educació pública. Obre tres grans autopistes per a privatitzar l’educació. 

-          El consolidació del servei públic d’educació, que significa la consolidació de doble xarxa educativa pública – privada concertada. Durant anys de govern de CiU l’educació pública va rebre un tracte desigual respecte a la privada concertada. Això va portar a l’educació a Catalunya a ser la més privatitzada de l’Estat. El tripartit no va tallar aquesta tendència, sinó que la ha continuat, invertint molts més diners a la concertada, el que fa que la patronal de la concertada estigui molt contenta. 

-          Amb l’excusa pedagògica de l’autonomia de centres, les bases introdueixen criteris empresarials de direcció, amb la contractació externa de serveis, l’autonomia en la gestió i recerca de recursos humans (professorat) i econòmics, el retall als drets democràtics de la comunitat educativa, i possibilita el cobrament de quotes també a l’educació pública. Això no és autonomia sinó privatització. 

-          I com a conclusió de totes aquestes mesures, la gestió privada dels instituts i escoles públiques. És a dir, que empreses privades gestionin els centres públics, amb el criteri de qualsevol empresa privada, obtenir beneficis. Alhora planteja tota una sèrie de mesures (itineraris encoberts, competència entre centres, autonomia de centres,…) que lluny de resoldre els problemes del fracàs escolar, el que aconseguirà és accentuar la degradació de l’educació pública en benefici de la privada concertada. El sector que en sortirà beneficiat de l’aplicació d’aquestes mesures serà la patronal de l’educació privada. Però una Llei que beneficiï a la patronal de l’educació privada – concertada no és una Llei que beneficiï als estudiants de la concertada, que continuaran en centres la majoria dels quals (als barris obrers, al marge queden els centres d’elit) tenen pitjors instal·lacions i condicions, i on els drets democràtics dels estudiants simplement no existeixen. Tampoc als pares, que hauran de continuar pagant les quotes il·legals que durant anys cobren els centres concertats (amb el pretext d’activitats extraescolars, material,…). I tampoc beneficia als treballadors i professors de la privada concertada, que continuaran cobrant menys i en pitjors condicions que a la pública. Una Llei que beneficia a la privada només beneficia a aquells que fan del dret universal a l’educació un negoci lucratiu. 

Quins sòn els problemes

de l’educació pública catalana? 

El sistema educatiu a Catalunya té greus problemes. Les dades de fracàs escolar a Catalunya són alarmants. A les Raons educatives (bases LEC p3) se’n mencionen algunes, com que la taxa d’abandonament escolar prematur es situa en el 32’9% (mitja UE 15’2%), que el 61’5% dels joves de 20 a 24 anys tenen titulació postobligatoria (mitja UE 76%) o que menys de la meitat dels joves de 19 a 21 anys cursen estudis postobligatoris. L’Informe PISA 2007 ha situat l’Estat espanyol entre els pitjors països en quan a rendiment escolar, amb un clar retrocés en els últims anys. Per un altra banda, l’Informe Bofill 2006-2007 mostra com el nivell de fracàs escolar de Catalunya és dels més elevats de l’Estat espanyol. Les taxes de repetició a 4 ESO de Catalunya és de les més altes, i la taxa de graduació a l’ESO és de les més baixes. Així doncs, aquests estudis certifiquen el que en l’últim període és una percepció general dels estudiants, professors i famílies, de que l’educació en general, i en especial la pública, es troba en un procés de retrocés. 

És important detectar la causa d’aquest problema per tal de dur a terme les mesures que realment el resolguin. Segons les bases de la LEC, la causa d’aquest fracàs escolar és que, al marge dels factors exògens (de fora del sistema educatiu, que no es mencionen), també n’hi ha d’interns: “des de la formació del professorat a la idoneïtat de l’ordenació educativa i el currículum, passant pels mètodes pedagògics i didàctics o l’assimilació deficient d’una legislació educativa ni ben entesa ni ben rebuda per part del cos docent” (bases LEC p. 4).  

Que vol dir això? Que el responsable del fracàs escolar és el professorat, que no ha assimilat la legislació educativa (¡!). Carregar sobre el professorat la responsabilitat del fracàs escolar és una manera de descarregar del govern la responsabilitat de la política educativa que durant dècades va estar aplicant la dreta CiU, i que el tripartit no ha tallat sino que ha continuat. Els professors no són els responsables del fracàs escolar, sino que han de exercir en condicions de degradació creixent de l’educació pública. Els estudiants tampoc som els responsables del fracàs escolar, sino les victimes, igual que les famílies.

 Estudis com PISA demostren que la relació entre inversió educativa i fracàs escolar és inversament proporcional. Aquells països de la UE i la OCDE que més inverteixen en educació, menys fracàs escolar registren. A més a més, en els països amb millors resultats, l’educació privada i/o concertada és inexistent o molt residual. 

La despesa educativa pública és responsabilitat del govern, no de la comunitat educativa, que patim les conseqüències de la degradació de la pública i la privatització. 

En l’apartat Raons socials (bases LEC p4) diu que ”l’arribada d’alumnat procedent de la immigració en un curt període de temps està desbordant, en determinats punts, la capacitat del sistema educatiu (...) hi ha indicis que assenyalen riscos per a la nostra cohesió social”. (bases LEC p.)  És cert que el número d’alumnes immigrants ha crescut espectacularment. Però els immigrants són responsables del desbordament del sistema educatiu?

Aquestes bases preparen una llei racista. Donar la culpa als treballadors i joves immigrants de la degradació de l’educació pública és una argumentació profundament reaccionaria. Però a més a més, és totalment fals. 

Els seus pares i mares, familiars,… que durant els últims anys s’han incorporat al mercat laboral, estan aportant abundants beneficis gràcies a l’explotació que aquests treballadors han d’aguantar dels grans empresaris. Estudis recents mostren com també a través dels impostos directes (IRPF) i indirectes (IVA), l’Estat ha estat beneficiant-se del treball dels treballadors immigrants. On són aquests diners? Un altre cop arribem a l’arrel del problema, que no resideix en el fet de l’augment del número d’alumnes sinó en la deficient inversió en l’educació. 

Els estudiants immigrants són un dels sectors que més obstacles en l’aprenentatge han de superar, en primer lloc la adaptació forçosa a un nou medi, en segon lloc un nou idioma (o dos), i també els baixos recursos econòmics familiars. Però el Sindicat d’Estudiants ens neguem a responsabilitzar als estudiants immigrants del fracàs escolar, o a classificar-los o designar-los com a estudiants conflictius.  

A més, la concertada segueix seleccionant l’alumnat, fent que l’educació pública compti amb el 84’9% dels alumnes estrangers que s’escolaritzen, desenvolupant-se guettos en certes escoles i instituts de barris i ciutats obreres. El Departament va donar encara més diners a l’educació privada amb el pretext de que no seleccionessin l’alumnat, en el Pacte Nacional d’Educació de març del 2006. Avui dia la situació segueix sent la mateixa. Un exemple: al barri del Raval a Barcelona, el percentatge d’estudiants immigrants al centre concertat Escola Pia Sant Antoni és de menys del 10%, mentre que a l’IES Milà i Fontanals és del 90%, situat en el mateix carrer a cent metres de distància. Aquest exemple es podria posar amb altres barris i ciutats d’arreu de Catalunya.  

En aquest sentit, el que posa en perill la “nostra cohesió social” no és l’arribada de treballadors immigrants. Si falten beques de menjador, o places als cicles formatius o escoles bressol, no és pas culpa dels immigrants, sinó de la política educativa (i social) aplicada pel govern (central i Generalitat), orientada a la retallada de drets socials i la privatització. 

 Inversió educativa a Catalunya 

La despesa educativa a Catalunya ha augmentat des de l’arribada del tripartit en les dades globals. La plantilla de professors ha augmentat un 19%, molts dels quals han passat de ser interins (o substituts) a funcionaris. També la sisena hora a primària ha significat l’augment de plantilla. Però, això no ha resolt el problema de la massificació a les aules perquè també ha augmentat el número d’alumnes a l’educació de manera espectacular. En vuit anys ha augmentat el número total d’alumnes en gairebé 150.000 alumnes, arribant a 1.136.000 a primària i secundària en aquest curs, un augment en vuit anys del 15% aproximadament. 

Per un altra banda, les subvencions a la patronal de l’educació privada, en comptes de disminuir, han augmentat dràsticament. Han passat de 690 milions d’euros l’any 2003 a com a mínim 1000 milions d’euros en l’any 2007, un augment de més del 30%. Això suposa que mentre Catalunya és de les últimes Comunitats en inversió per alumne a la pública, és de les primeres en inversió per alumne a la privada. 

Les dades mostren com aquest augment en el pressupost educatiu no oculta les enormes deficiències. Mentre a la Unió Europea s’inverteix en educació no universitaria un 3’9% del PIB i a l’Estat espanyol un 3’01% del PIB, a Catalunya la inversió és del 2’2%. De fet països com Turquia, Rumania o Macedonia inverteixen més en aquest concepte. Això suposa invertir anualment 3544€ / alumne, el que situa a Catalunya com la quarta comunitat autònoma amb menys inversió per alumne, després de Madrid, Andalusia i Múrcia. I si ho medim segons la despesa pública en educació (no univ.) per estudiant en relació al PIB per càpita (és a dir, tenint en compte el total de diners que s’inverteix, la població d’estudiants i la riquesa de Catalunya) trobem que Catalunya és la penúltima en inversió, només per sota de Madrid. 

Aquesta és la veritable raó del fracàs escolar i baix rendiment, que en les escoles i instituts es concreta en que manquen professors, les aules estan massificades i falten instal·lacions (laboratoris, material informàtic, biblioteques decents, instal·lacions esportives, dutxes,…). Aquest curs va començar amb 20.000 estudiants en més de 800 barracons, el màxim en molts anys, i la única resposta per part del conseller d’Educació és que no són barracons, sinó “mòduls, aules prefabricades o aularis”. A més, en molts centres hi ha greus problemes per la falta de manteniment de les instal·lacions, com amb la calefacció o el material d’educació física. 

Per contra, l’educació privada concertada a Catalunya cada any ha rebut més diners, passant de 780 milions d’euros en el 2005 a aproximadament 1000 milions d’euros el 2007 (és una estimació en la mesura en que les dades que el Departament proporciona cada cop són més confuses respecte la inversió pública – privada). És a dir, un augment de més del 20% en els últims dos anys. 

Això suposa que mentre que en inversió per alumne a la pública Catalunya estigui en la posició 14 de 17  Comunitats Autònomes (i 16 de 17 en inversió per estudiant segons renta per cápita), en el cas de la inversió per alumne a la privada concertada es troba en la posició 5 de 17. Són 2250€ per alumne a la concertada, per sobre de la mitja estatal. La diferència respecte a la pública es paga a través de les quotes il·legals.  

Quina educació necessiten els grans empresaris i banquers? 

En l’apartat Raons econòmiques (bases LEC p5) planteja que la “previsió per al període 2005-2010 especifica que d’un total de 511.000 llocs de treball, 179.000 correspondrien a un nivell d’estudis mitjà i 379.000 a un nivell d’estudis alt”. Per tant, “aquesta estructura de demanda de treball comporta la superació d’un model obsolet”. És sorprenent que el Departament publiqui aquestes dades quan ja hem superat l’equador del període 2005-2010 i a Catalunya hem presenciat un continu procés de tancament d’empreses i desmantellament del teixit industrial per part dels empresaris, en ocasions per deslocalitzar, en altres per empitjorar les condicions laborals i salarials dels treballadors. Així doncs, la realitat per a la majoria de joves és que el que ens espera al mercat laboral és treball basura, precarietat laboral i baixos salaris.

  El que necessiten els empresaris (a Catalunya i arreu d’Europa) no és mà d’obra qualificada, amb coneixements integrals i per tant, amb uns mínims drets garantits, sinó mà d’obra barata per a explotar. Estudis de les cambres de comerç mostren com és molt més fàcil trobar feina sense qualificació que no pas amb qualificació, i que la remuneració d’ambos grups s’ha igualat a la baixa. A l’informe Bofill 2007 es destaca com l’ocupació qualificada a Catalunya és del 49’6%, per sota de la mitjana de l’Estat (50’2%) i molt per sota del percentatge dels País Basc i de Madrid (amb una composició industrial i econòmica similar). És a dir, el que reclama el mercat laboral (és a dir, els grans empresaris) és mà d’obra barata. 

Si es vol adequar el sistema educatiu al mercat laboral, a les necessitats dels empresaris, doncs llavors és necessari expulsar a milers de fills de treballadors del sistema educatiu, i adequar les places dels estudis superiors a les necessitats circumstancials de producció dels empresaris. Això és el que el PP va dur a terme amb la LOU i la LOCE, i el PSOE malauradament ha continuat amb el manteniment de la LOU i amb la LOE i l’aplicació dels Plans de Bolonya a la universitat. Aquest és el camí al que porten també les bases de la Llei d’Educació de Catalunya.  

Per una reforma educativa

en benefici dels fills dels treballadors 

L’educació a Catalunya sens dubte necessita una reforma profunda per resoldre els problemes reals. Però els culpables no en són ni els professors, ni els immigrants, ni els estudiants ni les seves famílies. El que realment necessita el sistema educatiu a Catalunya per acabar amb el fracàs escolar, l’abandonament prematur,... és més diners, més professors i més instal·lacions, alhora que aturar el transvasament de fons de l’educació pública a la patronal de la privada – concertada. Per contra, les mesures que planteja a les bases van en una direcció oposada, que lluny de solucionar aquests problemes, els agreujarà. El Sindicat d’Estudiants exigim la retirada de les bases de la LEC i una llei de reforma educativa en defensa d’una educació pública, laica, democràtica, gratuïta i qualitat, que consisteix en la següent plataforma reivindicativa.  

Per una educació pública i de qualitat 

• Una reforma educativa en benefici dels fills dels treballadors : tronc únic dels 0 als 18 anys. Places públiques i gratuïtes per l’educació infantil per cobrir tota la demanda des dels 0 anys.

• Impartició de l’ESO en centres de Secundària, amb tots els mitjans necessaris: Departaments d’Orientació ben dotats, amb professionals preparats i suficients, amb plans d’atenció a la diversitat i programmes de diversificació. Davant la matriculació continua d’alumnat immigrant especial atenció amb programes d’acollida i d’ensenyament de castellà i català. Departaments de Tecnologia i Música. No a les extensions i centres que comparteixin primària i secundaria.

• Biblioteques amb bibliotecaris en tots els IES, obertes ininterrompudament matí i tarda. Obertura de les biblioteques municipals els caps de setmana, sigui època d’exàmens o no, ampliant la plantilla si fos necessari.

• No a la massificació : augment de la plantilla docent per garantir un màxim de 15 estudiants per aula a Primària, 20 a Secundaria i 25 a Batxillerat i Cicles Formatius.

• Gratuïtat total de l’ensenyament públic: Nacionalització total de les grans distribuïdores i editorials sota control dels treballadors per garantir llibres de textos gratuïts així com l’accés a la cultura per la majoria de la societat. Els llibres de text s’elaboraran amb criteris científics i seran controlats per la comunitat educativa. Gratuïtat de tot el material escolar i dels serveis de transport i menjador. Xarxa de menjadors en escoles i IES.

• Xarxa d’ensenyament nocturn de batxillerat per cobrir el 100% de la demanda. Millora de l’educació d’adults i de l’educació a distància. Garantia d’oferta de totes les optatives oferides en l’ensenyament normal.

• No al cobrament de matrícules als instituts, ni de cap cobrament per material.• En l’educació pública, 100% de finançament de la mateixa per part de les Administracions públiques.

• Increment radical dels pressupostos destinats a beques per acabar amb la selectivitat econòmica.

• No a la llibertat dels centres per escollir al seu alumnat. Admissió en els centres on predominin criteris com: distància amb el domicili, tenencia de familiars en ell i renta econòmica familiar.

• Retirada de les subvencions a la privada-concertada. Els centres concertats han d’incorporar-se, sense indemnització, a la xarxa pública adaptant les instal·lacions i gaudint els treballadors dels mateixos drets a tots els nivells.

• Investigació per part de l’Administració dels centres privats i acadèmies de formació professional per a que no inflin les notes. Tancament de l’institut privat en cas de frau per notes.

• No a la diferenciació i especialització a la ESO, no als « agrupaments d’alumnes » : tronc comú en tota l’etapa.

• Finançament digne, dedicant els diners íntegrament a l’ensenyament públic.

• 7% del PIB, com a mínim, per a l’educació pública, per posar les bases per començar a garantir aquesta plataforma educativa. 5% a l’educació no universitària. Pla de xoc extra d’inversió per garantir a tots els centres educatius el compliment de les condicions materials que explicitem en aquesta plataforma.  

Per una educació científica, crítica i laica 

• Desaparició de l’assignatura de religió.

• Fora els reclutadors de l’exèrcit i de la policia i dels mossos d’esquadra als centres d’estudis. No a la militarització de l’ensenyament públic. Cap activitat encaminada a fomentar l’espíritu militar o el reclutament militar o policial.

• Ensenyament de les humanitats basada en la comprensió i no en la memorització. No a la manipulació d’aquests ensenyaments per part del sistema.

• Repetició d’exàmens als estudiants suspesos, amb diferent professor, en el cas d’un 40% o més de suspensos en una classe.

• Exàmens de recuperació a final de curs i en el mes de setembre, com es fa arreu de l’Estat.

•Davant el fracàs escolar, el Sindicat d’Estudiants defensa que s’inverteixi el màxim de recursos per garantir professors de recolzament, classes de reforç i desdoblaments, beques i ajudes, així com atenció psicopedagògica.

• Potenciació de l’aprenentatge de la llengua catalana, per al qual és imprescindible invertir en laboratoris d’idiomes, material audiovisual, etc. Així es podran originar les condicions d’integració necessaries per a aquells estudiants immigrants que puguin accedir al sistema educatiu sense cap problema, facilitant cursos gratuïts d’aprenentatge del català (i del castellà si fos necessari). Cursos també dirigits als treballadors que pretenen accedir al mercat laboral a Catalunya.

• Discussió amb totes les organitzacions progressistes del mon educatiu, sobre la possibilitat de canviar els horaris i calendari escolar, sempre des d’un punt de vista científic i partint de la necessitat de vincular aquest a incrementar dràsticament les inversions en ensenyament per a que en els centres es puguin disposar dels suficients recursos.

• Temps suficient com per a que hi hagi descansos suficients entre classe i classe, això com per l’hora del pati. Manteniment i potenciació de les Jornades Culturals. Amb diferents activitats culturals, d’oci i formatives que siguin coorganitzades per l’alumnat.

• Obertura dels centres d’estudi 12 hores al dia, 6 dies a la setmana durant tot l’any, amb increment del pressupost de cada centre i contractació de personal extra. Potenciació de les activitats extraescolars i obertura de tots els serveis del centre. Possibilitat d’utilització de la infrastructura del centre per part dels veïns del barri o del poble, sota la supervisió de representants dels Ajuntaments i/o associacions de veïns.

• Utilització de la infrastructura dels centres educatius en epoca de vacances, amb professorat extra, per la realització de classes de recolzament i de la recuperació per a tots els estudiants que ho necessitin.  

No a la repressió. Pels nostres drets democràtics 

• Reconeixement del dret a vaga, sense més requisits que votar-ho per majoria (classe per classe i en assemblea) i informar a la direcció, implicant que no s’avanci matèria, que no es posin faltes d’assistència injustificades i que no es posin exàmens.

• Reconeixement del dret a assemblea o reunió en horari lectiu : cinc hores lectives al trimestre per a exercir aquest dret.

• Departament d’orientació en tots els centres, suficientment dotat. Mai sancions d’expulsió, sinó que tinguin un caràcter recuperador.

• Paritat d’estudiants i professors en el Consell Escolar a secundaria, batxillerat i els cicles formatius. Possibilitat de revocar en qualsevol moment a qualsevol representant estudiantil. Per això seria suficient com a mínim amb un 30% de firmes dels alumnes del nivell corresponent que estiguessin d’acord. Celebració immediata d’eleccions quan quedi algun lloc vacant i no hi hagi suplent.

• El director no pot ser escollit per l’Administració! El director ha de ser escollit per la comunitat educativa, a través del Consell Escolar. No al model de director – dictador – gerent.  

Per uns Cicles Formatius de qualitat 

• No als centres integrats! Els cicles formatius s’han d’impartir als instituts.

• Possibilitat de que els estudiants dels actuals cicles formatius de grau mig puguin accedir als de grau superior a través d’un curs-pont a la xarxa pública d’una duració variable (entre tres i nou mesos) depenent de la branca i especialitat, sense més límits ni traves selectives.

• Inversió en la creació de cicles públics per satisfer la demanda existent. Cap no admès a FP!

• Material en laboratoris i tallers de qualitat i actual.

• Pràctiques remunerades a empreses, totalment controlades pels sindicats obrers, professors i representants dels alumnes, i qualificades pels ”tutors de pràctiques”.  

El fill de l’obrer a la universitat 

• No a la selectivitat. Accés directe a la universitat al aprovar batxillerat o cicles de grau superior. Accés en primera opció.

• Cap selectivitat econòmica. Taxes gratuïtes pels fills dels treballadors i sistema de beques ampli que cobreixi totes les despeses.

Gener de 2008

Sindicat d'Estudiants