Declaració d'Esquerra Revolucionària i el Sindicat d'Estudiants
Les nostres vides importen més que els seus beneficis!
El nombre de suïcidis ha de ser considerat com un símptoma d'una organització social deficient perquè és justament en època de crisi, de detenció de la indústria, d'encariment dels aliments i de durs hiverns, quan aquest símptoma és més evident i adquireix caràcter epidèmic.
Aquesta cita de Jaques Peuchet va ser destacada per Marx en un article de 1846[1] per a la revista socialista alemanya Mirall de la societat. Gairebé dos segles després, la profunda crisi capitalista, amb el seu llegat d'empobriment i increment de les desigualtats socials, subratlla l'absoluta vigència d'aquests plantejaments.
Cal acabar amb l'atur, la precarietat i les retallades!
Les dades a l'Estat espanyol són impactants. Només en 2019, últim any amb dades disponibles (INE), es van suïcidar 3.671 persones: més de 10 al dia de mitjana. Un panorama que ja ha donat lloc a mobilitzacions, convocades per la Plataforma Stop Suïcidis, reivindicant la necessitat d'invertir recursos en la sanitat pública i combatre la precarietat i la pobresa per a poder acabar amb aquest drama social.
Els problemes socials no cauen del cel, són conseqüència directa del col·lapse d'un sistema econòmic caduc. L'atur, la precarietat, la destrucció dels serveis públics... no només provoquen mancances materials, també tenen un efecte fortíssim sobre la salut mental de qui patim aquestes xacres.
I existeixen factors de risc que augmenten la probabilitat de sofrir-les. Ser jove és un d’ells. Durant els primers quatre mesos de pandèmia, l'atur va pujar tres vegades més en el col·lectiu situat entre els 15 i els 24 anys que entre els majors de 25[2], actualment la desocupació juvenil se situa prop del 40%. Només un de cada 5 treballadors joves té un contracte indefinit[3] i més del 30% es troba en risc de pobresa[4].
A l'extensió de la misèria entre el jovent cal afegir l'augment desorbitat del preu dels lloguers i dels subministraments, que han acabat per convertir els plans per a emancipar-nos de les nostres llars en una autèntica utopia[5]. El sistema frustra les expectatives de tota una generació de poder tenir una vida mínimament digna fins i tot abans que ens incorporem al mercat laboral.
Aquesta realitat brutal ha sumit en la desesperació el sector més jove de la classe obrera i ha estat aprofitat per la burgesia per a augmentar la seva explotació de manera salvatge, davant la total passivitat dels sindicats i de l'esquerra parlamentària. La tan esbombada recuperació econòmica, que no és més que la recuperació del benefici empresarial, s'ha consolidat sobre aquestes bases. Mentre uns ens enfonsem en la misèria, uns altres es fan d'or a costa nostra i qui hauria de denunciar-ho i lluitar per acabar amb aquesta barbàrie guarda un silenci còmplice.
Tot això, unit a l'efecte de la pròpia pandèmia, ha format el còctel explosiu que ha detonat la salut mental de milers de joves. Els trastorns d'ansietat, les depressions, els trastorns de la conducta alimentària (TCA)[6] i els intents de suïcidi han sofert un augment sense precedents en l'últim període.
La sanitat privada fa caixa a costa de la nostra salut mental
Les xifres són absolutament demolidores. Des de l'inici de la pandèmia les temptatives suïcides en adolescents han augmentat un 27%, sent ja la principal causa de mort entre els menors de 24 anys[7]. En aquest mateix període, les urgències psiquiàtriques de menors s'han incrementat un 50%[8]. Són morts i sofriment que podrien haver-se evitat si existís un sistema de prevenció i atenció en la sanitat pública amb tots els recursos materials i humans necessaris, però la realitat està molt allunyada d’això.
Acudir a la sanitat pública per a rebre atenció psicològica és, en la pràctica, completament inviable. Llistes d'espera d'escàndol: des de dos mesos mínim a Aragó, Cantàbria o Balears, fins als 200 dies per a ser atès en una primera consulta a la Comunitat de Madrid[9]. El 40% dels hospitals públics no compta amb un professional en atenció psicològica[10] i tenim 6 psicòlegs clínics públics per cada 100.000 habitants, tres vegades menys que la mitjana de la UE[11]. Mentre ocorre això, en 2020 les quatre principals companyies privades de salut mental (els seus accionistes majoritaris o significatius són fons d'inversió) van facturar 140 milions, en la seva majoria diners públics procedents dels concerts[12].
A pesar de què existeixen 33.209 col·legiats en psicologia, la falta d'oferta de places en la sanitat pública fa que la gran majoria acabin treballant en clíniques privades, on les consultes més barates es cobren a 50 euros. Qualsevol jove que necessiti una teràpia setmanal haurà de desemborsar, com a mínim, 200 euros al mes. Un enorme negoci que deixa a milers de persones sense possibilitat d'iniciar la seva recuperació psicològica.
Davant aquesta situació d'autèntica emergència social, la falta de professionals públics està provocant un abús de les prescripcions d'antidepressius i ansiolítics en l'atenció primària. No és cap detall, i està tenint conseqüències gravíssimes: l'Estat espanyol ja és el país del món on més tranquil·litzants es consumeixen[13]. Dos milions de persones ho fan diàriament i una de cada 4 acaba desenvolupant una addicció[14].
Aquest tipus de fàrmacs on destaquen les benzodiazepines[15], com l’Orfidal, generen una forta dependència si no existeix un control i un seguiment estret de l'evolució del pacient, cosa inviable amb l'actual saturació de la sanitat pública.
L'Estat espanyol segueix la fosca estela d'altres països com els EUA, on existeix una autèntica crisi d'opioides entre sectors de la classe obrera, sobretot entre els més joves. Molts experts assenyalen que l'origen de l'abús d'aquesta mena de fàrmacs es troba en què són receptats per a poder mitigar el dolor físic i mental derivat de la precarietat i la pobresa[16]. Mentre l'horror s'estén entre la nostra classe, les grans farmacèutiques, com Pfizer, s'enriqueixen gràcies a l'augment de la demanda d'aquesta mena de productes.
Prou promeses i discursos buits! Per un pla de xoc contra l'epidèmia de les malalties mentals
Ione Belarra, ministra de Drets Socials i secretària general d'Unides Podem, va avançar al juny l'elaboració d'una agenda per a “escoltar i acompanyar” els joves afectats per alguna malaltia mental[17]. Això s'ha concretat en la Proposició de Llei General de Salut Mental[18], aprovada pel Congrés el passat 28 de setembre.
El text incorpora algunes importants millores (augment de la ràtio d'especialistes en salut mental de la sanitat pública o el desenvolupament de protocols específics de prevenció del suïcidi), però perquè aquest pla pugui dur-se a terme seria necessari un desemborsament monetari important, cosa que el govern central ha deixat clar que no està disposat a fer.
Fa només dos mesos, Pedro Sánchez ja va comunicar la inversió real destinada a acabar amb l'epidèmia de malalties mentals: 2,5 milions d'euros! ¿Com es contractaran a milers de professionals i a dotar a desenes d'hospitals d'una xarxa tècnica especialitzada amb aquesta pírrica quantitat?
Aquesta vergonyosa xifra es troba a anys llum dels 7.000 milions destinats a ajudes directes per a les empreses[19] o dels 100.000 milions regalats a la banca després del seu rescat. Una vegada més els diners que els oprimits necessitem desesperadament anirà a les butxaques dels grans empresaris.
Estem farts de promeses, de discursos lacrimògens i de lleis que acaben convertint-se en lletra morta. No necessitem que “ens escoltin i ens acompanyin”. El que necessitem és que l'esquerra i els sindicats deixin de ser partícips de la política d'unitat nacional i que permetin que tota la frustració i la ràbia social que existeix es transformi en mobilitzacions i lluita. Només així podrem posar fi a la tirania dels grans monopolis i multinacionals.
Per a acabar amb tots allò que està convertint les nostres vides en un infern des d'Esquerra Revolucionària i el Sindicat d'Estudiants defensem un programa que inclogui:
- Nacionalitzar la sanitat privada i la indústria farmacèutica. Per una sanitat 100% pública! La salut física i mental no pot continuar sent ni un privilegi de classe ni un negoci. Tots els recursos mèdics i farmacèutics, materials i humans, han de ser públics i estar sota el control dels treballadors i treballadores. Ja n'hi ha prou d'especular amb la nostra salut! Tots els psicòlegs i psiquiatres col·legiats han de ser posats a disposició de les necessitats socials, creant les places necessàries en la sanitat i educació públiques de manera immediata.
- Llocs de treball dignes i de qualitat. No és possible tenir una bona salut mental amb salaris de misèria, contractes temporals i horaris que impedeixen tenir vida social. Derogació immediata de les reformes laborals! Prou de contractes temporals!
- Augment dràstic de la inversió educativa. No continuarem permetent que ens neguin el futur. Creació de places de psicòlegs en tots els col·legis i instituts públics. Ni un sol estudiant fora de l’FP o de la universitat per falta de places o de diners per a fer front a les taxes. Educació 100% pública i de qualitat!
- Expropiació de les elèctriques i dels habitatges en mans dels bancs. Les elèctriques, la banca i els fons d'inversió estan acumulant milions d'euros a costa de pujar el preu de la llum i dels lloguers. Ni un euro més per a aquests voltors! Prohibició per llei dels desnonaments! Volem habitatges públics assequibles on poder viure amb dignitat.
--
Notes
[1] Sobre el suïcidi. Karl Marx
[2] La pandèmia transforma Espanya en el país amb major taxa d’atur juvenil de l'OCDE
[3] Quatre de cada cinc joves a Espanya treballen amb un contracte temporal
[5] El 41% dels joves no pot emancipar-se fins als 34 anys
[6] Els trastorns de la conducta alimentària: una pandèmia contra les més vulnerables
[8] La pandèmia arrasa la salut mental dels menors: les urgències psiquiàtriques pugen un 50%
[9] El caos dels psicòlegs en la pública: per què la majoria de la gent va a privats
[13] Per què Espanya és el país del món on es prenen més tranquil·litzants?
[14] Dopar-se per a viure: més de dos milions d'espanyols prenen ansiolítics diàriament
[15] Són medicaments que disminueixen l'excitació neuronal i amb efecte antiepilèptic, ansiolític, hipnòtic i relaxant muscular. S'utilitzen com a tractament de l'ansietat generalitzada, entre d’altres.
[17] Declaracions de Ione Belarra