Publiquem l'article escrit per la mestra marxista Empar Martí, afiliada a l'STEPV.
La vaga de professors del 28 d'abril va ser un èxit rotund. El 70% del professorat vam secundar la vaga convocada per la Plataforma per l'Educació Pública, i un 90% dels alumnes no van anar a classe, convocats pel Sindicat d’Estudiants. La participació en les manifestacions va ser de 6.000 a Castelló, 15.000 a Alacant i 55.000 a València. En total més de 75.000 persones que, després del pal i paràlisi que va suposar la desconvocatòria de la vaga de 17 de desembre, ens hem reactivat per a tornar a eixir al carrer com a única manera efectiva de lluitar.Malgrat el fre que des del principi estan suposant els dirigents, el moviment roman amb la flama encesa i continua expressant-se a través del més mínim canal que li ho permet. De nou els esdeveniments van desbordar les expectatives de la Plataforma, que va dur a terme una convocatòria tímida i desconfiada. No només no es van convocar mobilitzacions pel matí, sinó que, a València, la manifestació de la vesprada (en principi concentració) va ser convocada en una plaça on no caben més de 700 persones. Tampoc va haver cap assemblea general per a preparar la vaga ni es va fer cap esforç per sumar als estudiants i a la universitat a la lluita.
L'ànim, alegria i bon humor que es respirava en les manifestacions, al constatar l'èxit de la jornada de vaga, no significa que l'actitud cap a la Plataforma i els dirigents sindicals per part del moviment haja deixat de ser crítica. Per contra, tots som conscients que aquest èxit és fruit únicament de la decisió, sacrifici i ganes de lluitar dels professors, els alumnes i els pares. Aquesta lluita educativa, en la qual els pares estan jugant un paper primordial, suposa un esdeveniment històric al País Valencià que des del principi ha tingut una àmplia dimensió social. A més, es tracta d'una lluita de caràcter polític, en la qual el punt fonamental és la defensa de l'educació pública davant la política d'assetjament i enderrocament que aquesta està patint per part del govern del PP, igual que la resta de serveis públics.
Davant l'èxit d'aquesta vaga en la ment de tots els professors estava el donar continuïtat a la lluita. Malauradament, la Plataforma i els dirigents sindicals no han mogut un dit en aquest sentit. En l'última assemblea comarcal celebrada a València diversos professors vam proposar la convocatòria d'assemblees immediatament després de la vaga per a fer una valoració i discutir la continuïtat de la lluita. Malgrat que des de la taula van prendre nota encara no se'ns ha convocat a cap tipus de reunió.
És cert que s'han convocat concentracions contra les mesures de repressió a 2 directors i davant els insults del President de la Diputació de València als professors. Però es tracta més aviat d'accions simbòliques que no es convoquen massivament. En lloc de fer confluir la resposta contra aquests atacs dins de la lluita educativa responent de nou de manera massiva i contundent, els dirigents aïllen aquests temes provocant de nou el refredament de la lluita i permetent recuperar el terreny perdut al govern valencià. Respecte a la pròxima cita, no és fins al dissabte 13 de juny quan s'ha plantejat una festa reivindicativa a València i una reunió de les Plataformes per l'educació pública.
Tots els esdeveniments d'aquest curs han demostrat el gran potencial dels professors, els pares i els estudiants per a dur a terme una lluita decidida i contundent. També que la lluita en el carrer és l'arma més valuosa per a aconseguir les nostres reivindicacions. Els dirigents sindicals no han estat a l'altura dels esdeveniments, han sigut desbordats per les seues bases i han sigut incapaços de posar-se al capdavant del moviment i jugar un paper de direcció. En tot moment han suposat un llast per a aquesta lluita que ja al gener podia haver tingut una victòria evident. Hem posat a prova els seus mètodes i hem vist que no són els adequats.
La lluita serveix, però perquè siga així cal utilitzar els mètodes correctes, els d'un sindicalisme combatiu i democràtic. Un sindicalisme en el qual s'escolte la veu dels treballadors, que es base en les nostres iniciatives, en el qual les assemblees servisquen per a decidir com dur a terme la nostra lluita i es respecten eixes decisions. Un sindicalisme basat en la lluita en el carrer (i no en els despatxos), i en la màxima extensió d'aquesta.
Aquesta lluita no ha acabat. Les nostres reivindicacions no han sigut satisfetes i el curs pròxim anem a rebre nous atacs a l'educació pública. Hem d'estar preparats per a respondre eficaçment i no baixar els nivells de participació aconseguits. Per això és necessari que es convoquen assemblees provincials per a fer un balanç i decidir com continuar la lluita de cara al pròxim curs, fixant ja una data de referència. Aquestes assemblees haurien de ser conjuntes entre professors, pares i alumnes, ja que tots estem jugant un paper protagonista en la lluita. I per descomptat, han de ser decisòries, ja que nosaltres, com a protagonistes de la lluita, hem de valorar i aprovar les diferents propostes de les organitzacions.
Un pas endavant seria estendre la lluita a la Universitat, que està rebent seriosos atacs mentre es regalen milions a la universitat catòlica. Aquest curs també hi ha hagut vagues de professors a Catalunya, Madrid i Astúries. El curs pròxim no va a ser menys mogut. Unificar totes les lluites a nivell estatal ens donaria una força molt major per a enfrontar-nos a un enemic que és comú: les polítiques de deteriorament dels serveis públics i les condicions de vida de la majoria de la societat a favor dels interessos d'un grapat d'empresaris i banquers.
L'ànim, alegria i bon humor que es respirava en les manifestacions, al constatar l'èxit de la jornada de vaga, no significa que l'actitud cap a la Plataforma i els dirigents sindicals per part del moviment haja deixat de ser crítica. Per contra, tots som conscients que aquest èxit és fruit únicament de la decisió, sacrifici i ganes de lluitar dels professors, els alumnes i els pares. Aquesta lluita educativa, en la qual els pares estan jugant un paper primordial, suposa un esdeveniment històric al País Valencià que des del principi ha tingut una àmplia dimensió social. A més, es tracta d'una lluita de caràcter polític, en la qual el punt fonamental és la defensa de l'educació pública davant la política d'assetjament i enderrocament que aquesta està patint per part del govern del PP, igual que la resta de serveis públics.
La lluita ha de continuar
Davant l'èxit d'aquesta vaga en la ment de tots els professors estava el donar continuïtat a la lluita. Malauradament, la Plataforma i els dirigents sindicals no han mogut un dit en aquest sentit. En l'última assemblea comarcal celebrada a València diversos professors vam proposar la convocatòria d'assemblees immediatament després de la vaga per a fer una valoració i discutir la continuïtat de la lluita. Malgrat que des de la taula van prendre nota encara no se'ns ha convocat a cap tipus de reunió.
És cert que s'han convocat concentracions contra les mesures de repressió a 2 directors i davant els insults del President de la Diputació de València als professors. Però es tracta més aviat d'accions simbòliques que no es convoquen massivament. En lloc de fer confluir la resposta contra aquests atacs dins de la lluita educativa responent de nou de manera massiva i contundent, els dirigents aïllen aquests temes provocant de nou el refredament de la lluita i permetent recuperar el terreny perdut al govern valencià. Respecte a la pròxima cita, no és fins al dissabte 13 de juny quan s'ha plantejat una festa reivindicativa a València i una reunió de les Plataformes per l'educació pública.
Per un sindicalisme combatiu
Tots els esdeveniments d'aquest curs han demostrat el gran potencial dels professors, els pares i els estudiants per a dur a terme una lluita decidida i contundent. També que la lluita en el carrer és l'arma més valuosa per a aconseguir les nostres reivindicacions. Els dirigents sindicals no han estat a l'altura dels esdeveniments, han sigut desbordats per les seues bases i han sigut incapaços de posar-se al capdavant del moviment i jugar un paper de direcció. En tot moment han suposat un llast per a aquesta lluita que ja al gener podia haver tingut una victòria evident. Hem posat a prova els seus mètodes i hem vist que no són els adequats.
La lluita serveix, però perquè siga així cal utilitzar els mètodes correctes, els d'un sindicalisme combatiu i democràtic. Un sindicalisme en el qual s'escolte la veu dels treballadors, que es base en les nostres iniciatives, en el qual les assemblees servisquen per a decidir com dur a terme la nostra lluita i es respecten eixes decisions. Un sindicalisme basat en la lluita en el carrer (i no en els despatxos), i en la màxima extensió d'aquesta.
Per una vaga general de la comunitat educativa en tot l'Estat
Aquesta lluita no ha acabat. Les nostres reivindicacions no han sigut satisfetes i el curs pròxim anem a rebre nous atacs a l'educació pública. Hem d'estar preparats per a respondre eficaçment i no baixar els nivells de participació aconseguits. Per això és necessari que es convoquen assemblees provincials per a fer un balanç i decidir com continuar la lluita de cara al pròxim curs, fixant ja una data de referència. Aquestes assemblees haurien de ser conjuntes entre professors, pares i alumnes, ja que tots estem jugant un paper protagonista en la lluita. I per descomptat, han de ser decisòries, ja que nosaltres, com a protagonistes de la lluita, hem de valorar i aprovar les diferents propostes de les organitzacions.
Un pas endavant seria estendre la lluita a la Universitat, que està rebent seriosos atacs mentre es regalen milions a la universitat catòlica. Aquest curs també hi ha hagut vagues de professors a Catalunya, Madrid i Astúries. El curs pròxim no va a ser menys mogut. Unificar totes les lluites a nivell estatal ens donaria una força molt major per a enfrontar-nos a un enemic que és comú: les polítiques de deteriorament dels serveis públics i les condicions de vida de la majoria de la societat a favor dels interessos d'un grapat d'empresaris i banquers.