escrit per Corrent marxista Militante (Mèxic)   
divendres, 15 setembre de 2006
ImageLa lluita contra el frau ha pres formes que la burgesia no esperava, generant por, difonent mentides i reprimint selectiva i brutalment ha volgut minar la possibilitat de milions de treballadors perquè lluitin per les aspiracions de transformar la realitat d’explotació i misèria. Després del 2 de juliol la lluita electoral s’ha convertit en el catalitzador de totes les lluites i de totes les demandes que s’han quedat parcialment truncades.
Modificat el ( divendres, 29 setembre de 2006 )

Durant els mesos de juliol i agost les mobilitzacions s’han desenvolupat de manera cada vegada més consistent i, conscient de què la lluita va més enllà d’un simple recompte de vots. La primera assemblea informativa amb unes 700.000 persones, la segona amb 1,5 milions de persones i la tercera, - que ha estat una de les mobilitzacions més importants en tota la història del país -, amb uns 3 milions de joves i treballadors. Aquestes mobilitzacions han
demostrat clarament en l’ambient que els treballadors han transformat ràpidament la seva consciència, la rutina s’està transformant en ràbia i ganes de lluitar, com deia Trostky: “els sentiments busquen una sortida. El pensament lluita per convertir-se en acció”. No hi ha dubte que l’ambient ha passat d’un període convuls a un obertament
prerevolucionari; una de les característiques més importants és la participació cada vegada més conscient dels treballadors en cadascun dels esdeveniments que es van presentant, volen resoldre els problemes que els afligeixen participant en les solucions, convertint la seva activitat en un anar i venir en la política diària i polint fermament totes les tàctiques a seguir en el seu quefer quotidià.
   El vaivé dels discursos de López Obrador precisament reflecteix això, primer es pronuncia a favor d’una  mobilització fins al final, dies després parla de respectar les decisions del Tribunal Electoral, etc. Les seves últimes declaracions són mostra clara d’allò que en el campament (establert al Zócalo, a la capital mexicana des de fa dos
mesos) hem construït els centenars de milers de treballadors que hem participat en els intensos debats que aquí s’han deslligat, que ha desembocat en la necessitat de construir un programa no només contra el frau sinó per acabar amb la pobresa; negar-se a la privatització dels energètics, educació, etc.; obertura dels mitjans de  comunicació; acabar amb la corrupció i la renovació de les institucions de l’Estat.
   Pels treballadors compromesos amb la lluita contra el frau ha quedat clar que s’ha d’aprofitar el moment per acabar amb la misèria, ha esclatat un procés dialèctic entorn de la mobilització que retroalimenta la consciència de les masses i que la duu a girar cada vegada més a conclusions revolucionàries, de les quals n’és molt difícil retrocedir.
   Qualsevol mesura que López Obrador prengui en les pròximes setmanes haurà de partir de la pressió que  nosaltres, els treballadors, optem per desenvolupar o en cas contrari haurà d’enfrontar-se a aquest estat d’ànim que s’aprofundeix davant els dramàtics esdeveniments a Oaxaca.
   Era lògic que després de les mobilitzacions tan espectaculars, el que li seguís fora una mobilització molt més gran o una vaga general. Les mobilitzacions per si soles tenen els seus límits ja que regularment serveixen per veure la correlació de forces socials que existeix en un moment donat. Hagués sigut més apropiat una crida a una vaga general paralitzant els sectors claus de l’economia i amb això mostrar tota la força que té el proletariat organitzat del nostre  país. Aquesta proposta de vaga va ser ràpidament assumida pels treballadors i la van convertir en un gran fòrum de discussió, els materials revolucionaris es van esgotar ràpidament i milers de micròfons van ressonar amb els reclams, les consignes i lamentacions del nostre poble.
   Aquestes masses estan creant noves formes d’organització i de poder, les assemblees i comitès que s’estenen per milers i que reclamen un espai per no només participar sinó també per decidir. Per a la burgesia ara hi ha només un enemic, el moviment de masses amb López Obrador al capdavant, les cambres empresarials estan histèriques, tot el dia la se’l passen xisclant de les pèrdues que han tingut i diuen no estar disposades a “suportar més xantatges en
nom de la democràcia”. Són els udols dels llops que avui clamen per posar ordre a sang i foc.
   En suma avui Mèxic viu davant dos poders; un el de la burgesia, el qual està en crisi, té por i per això és molt perillós. L’altre és el de les masses insurrectes, el representant de les quals, més avançat és el moviment d’Oaxaca però el factor determinant és el de la Convenció Nacional Democràtica, i s’expressa en les milers d’assemblees
populars que des del 30 de juliol ocupen el centre de la ciutat.


L’exemple d’Oaxaca

   El moviment va començar amb una demanda molt immediata, com és la possibilitat d’augmentar la despesa en educació, i s’ha projectat, de forma correcta, a una demanda política molt més profunda; la caiguda del governador, on, fins i tot, s’ha creat una situació de doble poder on els treballadors, d’una banda, han reprès l’assemblea popular
on els mestres, els sindicats i en general tot el poble de Oaxaca ha pogut construir un instrument democràtic per a lluitar, defensar-se de la repressió i reorganitzar el poder.
   Avui el poble de Oaxaca és culpable davant l’Estat burgès del delicte de crear un instrument capaç de substituir-lo i per tant aquest comença a preparar la seva aixafada. Tractaran de donar un escarment; és la nostra obligació evitar-ho, revertir el cop i dur Oaxaca a tot Mèxic. A l’octubre del 34 el govern dretà espanyol va assolir la derrota
de la Comuna d’Astúries però això no va aturar la revolució espanyola. Avui encara hem de veure si l’Estat assoleix aixafarà a l’heroic poble d’Oaxaca. No es pot entendre el procés esdevingut a Mèxic, i així mateix la reacció de la burgesia, sense fer un cop d’ull al panorama llatinoamericà, des de l’esclat del moviment insurreccional a Equador en 1999, juntament amb les jornades a l’Argentina en el 2000 i l’ascens dels governs d’esquerra a Brasil i Uruguai.     Aquests esdeveniments demostraven que el pèndol estava girant a l’esquerra. Sens dubte, els més importants s’estan desenvolupant a Veneçuela i Bolívia, processos que per la seva profunditat són demonitzats per tots els mitjans de
comunicació burgesos i el cert és que en ambdós es van generar elements de doble poder i en ambdós les classes treballadores van estar i estan en possibilitats de “transformar les institucions” i destruir la “república simulada” per emprar els termes de López Obrador.


Perspectivas per la revolució mexicana

   
 El que és perfectament un fet és que s’ha obert una oportunitat històrica perquè les masses de treballadors mexicans lluitin no només per les seves demandes més immediates sinó que enderroquin el poder de la burgesia. Quant temps i com es desenvoluparan els esdeveniments? No és un assumpte que podem predir amb certesa en la mesura que ens trobem davant un procés viu que es desenvolupa i molts dels elements que incidiran en el seu desenllaç encara
no es mostren en la superfície. No n’hi ha prou amb proclamar als quatre vents que el parlamentarisme està caduc i que no serveix, com ho fan els sectaris. Molts podran argumentar en el sentit que no s’ha deslligat cap procés revolucionari i amb això evadir la immensa responsabilitat que els treballadors mexicans s’han tirat a les seves
esquenes.
   Si una organització revolucionària no és capaç de mirar no només l’estat d’un procés sinó a més assenyalar clarament el rumb principal dels esdeveniments per a inserir-se de forma positiva en el procés, no serà digna de denominar-se revolucionària. El més important de la situació actual és que estan donades totes les condicions
perquè el procés revolucionari es desenvolupi, l’única cosa que fa falta és una direcció disposada a arribar fins a les últimes conseqüències. La classe obrera ja ha demostrat amb la mort de diversos companys que la disposició a la lluita hi és present, que és capaç d’enfrontar els reptes més durs i sortir endavant, però no és suficient.
   Ja s’ha convocat la Convenció Nacional Democràtica, mesura 100% correcta, les masses ja discuteixen representants i es preparen per intervenir. López Obrador i els dirigents del PRD haurien d’estendre la crida a l’organització als baixos rangs de la tropa. No hi pot haver cap confiança en les institucions de la burgesia, ja sigui el Tribunal Electoral o la Cort Suprema, s’ha d’iniciar la preparació juntament amb els sindicats d’una vaga general de 24 hores com a mesura per impedir la presa de possessió de Calderón. En aquest procés les masses s’adonarien
de la força que tenen i els comitès de la convenció actuarien com a veritables òrgans de lluita.
   En el marc d’avanços i reculades un govern de Calderón es veuria suspès en l’aire, a la llarga, la idea tant de la vaga general com la de constituir òrgans de poder, potser en funció de la CND anirà creixent. No podem descartar, si l’oportunitat es deixa passar, que la CND passi a convertir-se en un front entorn el PRD i López Obrador
i perdi el potencial caràcter de poder alternatiu que en aquests moments té. En tot cas i sigui com sigui, significaria un pas endavant sostenir-la com a front d’unitat d’acció i espai per la defensa del programa revolucionari.
   Com hem vist els processos llatinoamericans estan marcats per la incapacitat de la burgesia per a donar cops definitius al moviment, com va ser temporalment amb la dictadura militar. Al mateix temps la falta d’una direcció revolucionària ha impedit derrocar l’aparell de l’Estat de la burgesia i imposar el poder dels treballadors.
   Serà encara necessari per a les masses viure processos de lluita i acumular més experiència per anar construint les direccions dignes de les necessitats actuals. El que si és veritablement important és que la força del moviment obrer és major que ahir, que la seva voluntat de lluita no ha minvat i que una derrota contundent que ho pugui posar en desbandada no es presenta. Sigui com sigui el moviment serà més fort que abans de Fox i la tendència del govern de la burgesia és que la seva situació es farà cada dia més precària. A llarg termini la sortida revolucionària serà
l’única que permetrà un futur pels treballadors de Mèxic i arreu del món. Farem història, la nostra generació veurà el triomf en aquest o en qualsevol altre país d’Amèrica Llatina, i serem testimonis de l’edificació d’un món on càpiguen molts móns,  amb la condició de què l’explotació de l’home per l’home i les fronteres nacionals estiguin fora de l’ordre del dia. Trotsky deia que la veritable felicitat de l’home no es troba en el gaudir del present sinó en la construcció del futur. En aquest sentit podem sentir-nos orgullosos dels temps en els quals ens ha tocat combatre i convidem a tots els joves i treballadors conscients a què es sumin a aquest esforç, a lluitar per un futur socialista.


27 d’agost de 2006  

Modificat el ( divendres, 29 setembre de 2006 )

Uneix-te a Lliures i Combatives

Solidaritat internacionalista amb el poble de Catalunya

Imatges Congrés Sindicat d'Estudiants de Catalunya 2017

Castellà i Euskara

Segueix-nos

Enllaços


logoFFE

logoIR 215

ganemosccoo logo 2 RGB