El fill de l’obrer a la universitat! Per una universitat pública i de qualitat. No a la privatització! Ni LOU ni Procés de Bolonya!

A tall d’introducció: ataquen a l’educació pública

D’acord amb la legislació aprovada pel govern de Zapatero, a partir d’octubre de 2008 es començaran a oferir als estudiants universitaris els nous graus, és a dir, la nova estructura de les carreres que reemplaçaran progressivament a les antigues llicenciatures i diplomatures. Per a octubre de 2010 tots els estudiants de primer hauran de cursar els graus. Serà la culminació del nomenat Procés de Bolonya que transformarà la universitat tal i com avui la coneixem.

El Sindicat d’Estudiants edita aquest document per posar en coneixement de tots els estudiants, i de les famílies treballadores en general, el que està en joc amb l’aplicació dels plans de Bolonya a les universitats públiques.

En la nostra opinió, més enllà de la propaganda demagògica dels mitjans de comunicació i dels responsables educatius, amb els acords de Bolonya es busca expulsar als fills dels treballadors de la universitat, així com lliurar aquesta als interessos de les grans empreses i multinacionals, transformant un dret fonamental com és l’educació en una font de beneficis per a bancs i empreses.

Estem doncs davant l’atac més greu que ha patit la universitat pública en tota la seva història. Per això és fonamental conèixer en profunditat el que és Bolonya, i generar un moviment de protesta el més ampli possible que aturi aquests plans.

Però no podem caure en l’error de creure que Bolonya tracta d’una cosa aïllada, circumscrita al món de la universitat. Tot el contrari. Forma part de la brutal ofensiva que els capitalistes han llençat contra els serveis públics i especialment contra l’educació pública.

No és cap casualitat que mentre s’aplica Bolonya, a Madrid la dreta hagi plantejat privatitzar l’educació infantil; que a Catalunya, el tripartit, integrat pel PSC, ERC i ICV-EUiA, hagi impulsat una llei educativa que introdueix la gestió privada dintre dels col·legis i instituts públics; o que a Euskadi, on governa la dreta nacionalista del PNB, EA, amb el suport d’Ezker Batua, el percentatge d’estudiants matriculats a centres privats concertats (finançats amb diners públics) ja sigui del 51,5%. Definitivament, l’educació pública és en perill. Per a defensar-la es fa més necessari que mai la resposta massiva al carrer.

Què són els plans de Bolonya?

Tot i que la paraula Bolonya està en boca de tota la comunitat universitària, el secretisme i l’opacitat amb que s’ha portat a terme el debat d’aquests plans revela que els objectius que persegueix són absolutament qüestionables. Aquells que els defensen, començant pel govern mateix i els rectors, per no parlar de les grans empreses, no es cansen d’insistir que Bolonya significa el procés de “modernització” de la universitat i que només pensaven en els estudiants a l’aprovar aquests plans. Així, miren de vendre la imatge que Bolonya només busca permetre als estudiants espanyols equiparar-se amb els de la resta d’Europa, fomentar la mobilitat entre estats, etc.

Però si estudiem amb deteniment la gènesi i els objectius reals d’aquest pla, tot el fum de la propaganda s’esvaeix.

El 19 de juny de 1999, els ministres d’educació de 29 països europeus van firmar la Declaració de Bolonya. En aquesta es comprometien en avançar cap a un espai europeu d’educació, homologant les titulacions que s’imparteixen  a les diferents universitats i creant un sistema de crèdits (els crèdits europeus) que fossin comuns a tota Europa.

Formalment és molt positiu que un estudiant de la Universitat de Sevilla pugui acabar els seus estudis a la Universitat de Leipzig, i a la inversa. Nosaltres som els màxims defensors de que els recursos de tota Europa s’utilitzin per a millorar l’educació pública de tot el continent. En canvi, més enllà de la xerrameca buida, Bolonya no comporta res d’això. Per a entendre el que implica el Procés s’ha de conèixer qui la impulsa i, sobre tot, en interès de qui s’impulsa.

Que les universitats espanyoles requereixen urgentment una reforma és una cosa que el Sindicat d’Estudiants defensa amb fermesa. Per començar la universitat pública requereix més inversió.

Diuen que amb Bolonya acabaran les classes magistrals i que s’empraran nous mètodes didàctics i pedagògics, però… i la inversió necessària, precisament per garantir una universitat pública de qualitat? Mentre que a Europa la mitjana d’inversió a la universitat és de l’1,7% del PIB, aquí a dures penes arriba a l’1,2%<!--[if !supportFootnotes]-->[i]<!--[endif]-->. Fins i tot els rectors han denunciat un cop i un altre la falta de recursos. Recentment, Ángel Gabilondo, president de la Conferència de Rectors (la CRUE) va exigir arribar al 2% del PIB per a la universitat i va xifrar en 2.300 milions d’euros la inversió urgent que necessita la universitat (Europapress 06/02/08).

Pel que fa a les beques, avui en dia a Europa el 40% dels estudiants universitaris reben alguna beca. En el cas de l’Estat espanyol aquest percentatge no arriba al 15% dels estudiants<1>.

Amb més recursos econòmics es podria escometre un pla de xoc de millora de la qualitat de la universitat pública: construcció de les places universitàries necessàries per desmassificar les carreres amb més demanda, millors biblioteques, laboratoris, augmentar les beques… Per què l’equiparació amb Europa no està passant per augmentar la inversió a la universitat pública o per augmentar el percentatge dels estudiants becats? Això sí seria apostar per una verdadera integració amb Europa alhora que suposaria millorar de forma real la universitat pública. Però amb els plans de Bolonya no s’aconseguirà res d’això.

Els crèdits europeus

El Reial Decret 1125/2003, de 5 de setembre, pel qual s’estableix el sistema europeu de crèdits i el sistema de qualificacions a les titulacions universitàries de caràcter oficial i validesa a tot l’estat, va introduir els anomenats crèdits europeus, els ECTS (sistema europeu de transferències de crèdit).

El crèdit tradicionalment mesura el nombre d’hores que s’imparteixen en una assignatura. És a dir, si una assignatura té tantes hores lectives, aquestes equivalen a determinats crèdits i això és el que finalment pagues al matricular-te. La idea suposadament consistia a homogeneïtzar el crèdit perquè fos igual a totes les universitats d’Europa. Fins aquí molt bé, però la lletra petita del decret demostra que l’ECTS és molt més que això.

Què inclouen els nous crèdits?

Resulta que a l’article 4.3 d’aquesta llei s’estableix que: “En aquesta assignació [de crèdits] s’hauran d’incloure les hores corresponents a les classes lectives, teòriques o pràctiques, les hores d’estudi, les dedicades a la realització de seminaris, treballs, pràctiques o projectes, i les exigides per a la preparació i realització dels exàmens i proves d’avaluació” (ressaltat en negreta per nosaltres). És a dir, als crèdits s’inclouran no només les hores lectives, sinó també les hores que l’estudiant dediqui, a casa seva, a estudiar, o a preparar un examen. Pagarem per serveis que la universitat no oferirà! Per hores d’estudi que farem a casa nostra! Aquestes activitats a l’estar incloses als crèdits són objecte d’avaluació, és a dir, formen part de l’assignatura com a tal. Per tant, aquell estudiant que es pugui pagar una acadèmia privada o fins i tot un professor particular tindrà clars avantatges respecte d’aquells que no se’l poden pagar.

Quin tipus d’estudiant busca Bolonya?

L’orientació d’aquests crèdits cerquen un tipus d’estudiant que es pugui permetre dedicar-se a temps complert a estudiar i res més. Així l’article 4.4 de l’esmentat decret diu: “Aquesta assignació de crèdits, i l’estimació del seu corresponent nombre d’hores, s’entendrà referida a un estudiant dedicat a cursar a temps complert estudis universitaris durant un mínim de 36 i un màxim de 40 setmanes per curs acadèmic”. Si cada crèdit europeu consistirà entre 25 i 30 hores (Article 4.5) i el curs acadèmic correspon a 60 crèdits (Article 4.1), 40 setmanes són 200 dies, el que fa un total d’entre 7,5 i 9 hores al dia que l’estudiant s’haurà de dedicar als seus estudis universitaris.

Però i els estudiants que treballen i estudien alhora? I els que compaginen la universitat amb d’altres activitats? És evident que aquests estudiants queden fora de l’estudiant model que vol Bolonya. Molts universitaris avui dia necessiten treballar per poder pagar la seva matrícula. Què faran aquests joves? Renunciar a estudiar?

Hem sentit moltes calúmnies sobre la suposada falta d’esforç dels estudiants. El cert és que el 50,4% dels alumnes que acaben els estudis universitaris ho fan amb 24 anys o menys, una dada molt elevada tenint en compte que només el 63,5% dels estudiants que es matriculen per primer cop venen del batxillerat. Els altres accedeixen després de cursar un cicle formatiu de grau superior o després d’haver superat les proves per a majors de 25 anys, entre d’altres. És a dir, la majoria dels estudiants universitaris no van a la universitat a fer el dropo<2>.

Com a Sindicat d’Estudiants considerem que l’esforç a l’estudi és necessari, però per a estimular l’aprenentatge és fonamental que tots els estudiants tinguin les mateixes oportunitats i les mateixes condicions. L’enfocament plantejat als plans de Bolonya pretén crear una psicologia determinada, que prepari a la joventut per a acceptar el seu paper com a carn d’explotació en un mercat laboral cada cop més precari, on les vuit hores al dia que estableix la llei ha esdevingut una il·lusió i el més habitual són les nou, deu, o dotze hores de treball diari. No és cap casualitat que la Unió Europea hagi aprovat una directiva que eleva a 60 hores setmanals (65 en el cas dels metges) la jornada laboral. Ens equiparem a l’Europa... del segle XIX!

Pujada de taxes

El decret deixa a més a més la porta oberta a la pujada creixent de les taxes universitàries. No podem oblidar que curs rere curs les taxes universitàries s’incrementen sense parar, sempre per sobre de la inflació. Per al curs 2007/08 el govern ha permès una pujada de fins a un 6,4%. Quin salari obrer ha pujat a aquest nivell?

Incrementant el cost de la matrícula universitària i reduint les beques, no només acaben amb la gratuïtat d’un dret essencial per a milers de famílies treballadores, sinó que potencien l’elitització i la privatització de l’educació superior. I tot això ho està portant a terme un govern “socialista” que no es talla a l’hora de parlar de “polítiques d’igualtat”.

Graduats i Màsters universitaris

Bolonya implica acabar amb l’estructura actual dels estudis universitaris. Fins ara bàsicament existien dos tipus de carreres universitàries, les llicenciatures de quatre o cinc anys i les diplomatures de tres anys. En el cas de les llicenciatures, solien estar dividides en dos cicles: el primer, on s’impartia una formació més general, i el segon cicle, on es proporcionava una formació més especialitzada.

Amb Bolonya aquesta distinció desapareix. La carrera podrà tenir dues classes de títols: el graduat universitari, al que s’accedirà a través de diferents graus i el contingut del qual serà més generalista; i els màsters universitaris o postgraus on l’estudiant rebrà una educació més específica. La llei que regula els graus i els màsters és el Reial Decret 1393/2007, de 29 d’octubre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments universitaris oficials.

Els graus

Els graus seran de 240 crèdits, el que correspon a quatre cursos, estaran adscrits a 5 possibles “branques de coneixement” (Arts i Humanitats, Ciències, Ciències de la Salut, Ciències socials i jurídiques i Enginyeria i Arquitectura) i correspondrà a les diferents universitats definir-los. D’aquests 240 crèdits, 60 (un curs sencer) hauran de ser de formació bàsica, inicial o transversal (36 d’aquests crèdits hauran de correspondre a assignatures comunes de cada branca de coneixement, una espècie de tercer de batxillerat) (Art. 12.5). Altres 60 crèdits es podran disposar per desenvolupar pràctiques a empreses (Art. 12.6) i per últim hi haurà un projecte de fi de grau de duració variable (entre 6 i 30 crèdits).

Si fem servir la calculadora resulta que alguns graus podrien disposar de tan sols 90 crèdits per donar tot el contingut que es donava a les anteriors diplomatures o llicenciatures. Evidentment és una exageració, perquè no tots els graus empraran els 30 crèdits per al projecte de fi de grau o els 60 per a les pràctiques a empreses, però és evident que, en tot cas, la formació que s’obté d’un grau serà molt menor que la que actualment té qualsevol llicenciat o fins i tot diplomat. Conclusió: el títol de graduat tindrà molt menys valor al mercat laboral que les actuals llicenciatures. És a dir, l’estudiant es veurà obligat a cursar el màster si vol tenir un títol que el permeti accedir a un lloc de treball digne en acabar els estudis.

Pràctiques a empreses

Respecte de les pràctiques a les empreses, aquestes podrien ser positives si realment fossin pràctiques per a augmentar la formació pràctica dels estudiants universitaris, i no la forma més barata de disposar d’una força de treball sense drets. Només ens hem de fixar en els companys de la formació professional o en els becaris i investigadors per comprendre que és el que representaran. Les empreses fan servir els estudiants en pràctiques per a no contractar a nous treballadors i, per descomptat, molts cops la feina dels estudiants de pràctiques no té res a veure amb el contingut que se suposa que aquestes haurien de tenir. I, a més a més, no podem oblidar que les pràctiques no són retribuïdes, és a dir, l’empresari, que a més a més rep nombroses subvencions de l’estat, s’apropia íntegrament del fruit del treball de l’estudiant sense donar-li un salari a canvi. Els estudiants treballarem de franc fins a un any sense rebre la formació promesa.

Projecte fi de grau

Tampoc el projecte fi de grau és de fiar. Per un costat, l’enorme diferència entre 6 i 30 crèdits convida a pensar que les universitats poden convertir aquest concepte de “projecte fi de grau” en qualsevol cosa: des d’una revàlida per aconseguir el títol de grau (perquè està “orientat a l’avaluació de competències associat al títol” Art. 12.7) fins a un projecte de fi de carrera tradicional. Però tal i com són els crèdits europeus, aquesta última opció també té greus perills perquè, hi haurà suficients professors-tutors per donar una orientació adequada al projecte? És que potser no sortiran beneficiats, un altre cop, aquells que poden contractar professors particulars, acadèmies, etc.?

L’autonomia universitària i els graus

La tan repetida autonomia universitària a més a més permetrà que siguin les universitats les que estableixin els diferents graus (Art. 12.1) en comptes d’existir, com fins ara, un catàleg de títols. Ja no seran titulats d’història, en general, sinó titulats “del grau tal, de la universitat tal” (Art. 9.3). Si ja avui algunes empreses menyspreen els titulats de determinades universitats (per considerar-les de poc prestigi), ara, aquesta discriminació serà encara molt més gran.

Posteriorment, l’Agència Nacional d’Avaluació de Qualitat (ANECA) i el Consell d’Universitats s’encarregaran de verificar que aquests graus s’ajusten a la llei (Art. 24). Cada sis anys es revisarà el funcionament i viabilitat del grau. Així que un estudiant que iniciï aquest curs un grau es podria trobar que quan l’acabés el seu títol no tingués validesa perquè l’ANECA l’ha desestimat.

Evidentment, s’incrementarà la diferència entre unes universitats de primera que oferiran els millors graus i unes universitats de segona els graus de les quals seran sistemàticament menyspreats pel mercat laboral.

Màsters

El màster durarà un o dos anys (60 o 120 crèdits) i el seu contingut està molt menys precisat que el grau. Al final hi haurà un projecte de fi de màster també d’entre 3 i 30 crèdits. Com ja hem assenyalat estudiar un màster esdevindrà un objectiu fonamental per a un estudiant que vulgui tenir un títol amb validesa real al mercat laboral. Tota l’estructura està pensada perquè el grau sigui un primer cicle i el postgrau, la imprescindible especialització.

En canvi, els postgraus o màsters no estaran a l’abast de tothom. Per començar, pels diners que s’hauran de desemborsar per matricular-s’hi. L’anterior secretari d’estat per a la universitat, Salvador Ordóñez, va insistir un cop i un altre que el preu dels màsters podrien voltar entre els 840 i els 1.440 euros anuals, per la qual cosa hi hauria màsters que costarien prop de mig milió de les antigues pessetes. Però es tracta d’una mera estimació. Recentment, la Universitat Politècnica de València va anunciar que comptaria amb un màster Erasmus Mundus de dos anys sobre Materials i Sistemes Sensors per a Tecnologies Mediambientals, la matrícula del qual estarà en 3.500 euros l’any (El País, 7/3/08). Per descomptat, els màsters més prestigiosos seran els més cars. En qualsevol cas, parlem de preus que deixaran fora a molts estudiants de famílies obreres que no poden pagar aquesta quantitat de diners.

Préstecs en comptes de beques

Els defensors de Bolonya parlen d’un esforç a la política de beques per evitar que hi hagi discriminació en els nous estudis universitaris i, especialment, en l’accés al màster. En canvi, les beques que es donen són absolutament insuficients.

Un exemple val per mil paraules: l’ajuda compensatòria és aquella que s’ofereix a les famílies amb menys ingressos. Així, per exemple, perquè una família de quatre membres la percebi ha d’ingressar en total menys de 13.086 euros l’any (1.090,5 euros al mes). Així doncs, la quantitat que rebrà l’estudiant que acompleixi aquest requisit serà tan sols 2.500 euros l’any<3>. Què es pot esperar d’aquesta política de beques?

Per descomptat, amb aquestes dades, la suposada mobilitat que porta Bolonya entre universitats europees serà, com ja ho és avui dia, un privilegi exclusiu per a aquells que s’ho puguin pagar.

En qualsevol cas sembla que la realitat serà encara pitjor: el govern ja ha reconegut que no es concediran beques al postgrau, sinó que es facilitaran crèdits bancaris als estudiants que no puguin cobrir el cost de la matrícula. Crèdits que, lògicament, s’hauran de retornar. A la pràctica, una selectivitat econòmica tremenda per als fills dels treballadors, una barrera discriminatòria en benefici dels que més tenen i un gran negoci per a la banca. D’alguna manera han de compensar als grans bancs per les subprime i la punxada de la bombolla immobiliària! Això sí, pobre del morós que no pagui una hipoteca o no retorni un préstec!

Accés al màster

A més a més per accedir al màster no servirà simplement amb tenir un títol de grau. L’Article 17.1 especifica: “Els estudiants podran ser admesos a un Màster conforme als requisits específics i criteris de valoració de mèrits que, en el seu cas, siguin propis del títol de Màster Universitari o estableixi la universitat” (la negreta és nostra). Què vol dir aquest paràgraf? Doncs, evidentment, que seran les universitats les que estableixin criteris d’admissió. Quins? Doncs, des d’una prova d’accés, fins a una entrevista individual. El que està clar és que les universitats “de prestigi” seleccionaran als seus estudiants perquè siguin els més brillants (o aquells amb les carteres més gruixudes).

Per últim, com ja hem assenyalat amb els graus, els mateixos postgraus potenciaran la distinció entre universitats, les de primera per un costat, per a l’elit, i les de segona, per a la resta d’estudiants. Per descomptat, cap universitat es conformarà amb ser una universitat “per al poble” i mirarà de competir de manera ferotge per ser considerada per les empreses. No és cap misteri quines universitats tenen avantatge en aquesta lluita: les que ja avui tenen més prestigi i tenen accés a més recursos. Les diferències entre universitats que ja hi ha avui no deixaran d’incrementar-se.

Un exemple: El CAP

Un exemple molt clar de que els postgraus busquen elititzar els estudis universitaris s’ha vist amb el CAP (Curs d’Adaptació Pedagògica), necessari per poder optar a treballar com a professor. L’actual CAP, que dura tres mesos desapareixerà i en el seu lloc hi haurà un màster específic. L’estudiant que vulgui ser professor passarà de pagar 250 euros que costa el CAP actualment, a haver de cursar un postgrau amb els preus abans indicats.

No entrem a valorar si l’actual CAP és útil o no per a formar un professor (creiem que no ho és), però, en tot cas, els que patiran la nova estructura seran aquells estudiants als que els agradaria dedicar-se a la docència però no podran fer-ho per no tenir prou diners per a pagar-se el màster corresponent.

La LOU i la privatització

La LOU (Llei Orgànica d’Universitat) del PP, que va suscitar un moviment massiu de protesta de centenars de milers d’estudiants universitaris l’any 2001, no va ser derogada per Zapatero, tal i com havia promès. Incomplint les seves promeses, el govern del PSOE va conservar aquesta llei amb uns retocs lleus, al gust dels rectors. El contingut fonamental de la LOU, és a dir, la seva intenció privatitzadora de la universitat pública tan del gust de la dreta, s’ha mantingut i desenvolupat amb el govern de Zapatero.

La segregació de la universitat de la resta del sistema educatiu és un salt qualitatiu en aquesta línia. Zapatero ha separat la universitat del Ministeri d’Educació creant un nou ministeri anomenat de “Ciència i Innovació”. La universitat serà una mercaderia més en mans de les empreses. Precisament la titular del nou ministeri, Cristina Garmendia, fins ara era membre de la junta directiva de la CEOE i que es confessa votant del PNB.

Zapatero s’està atrevint a fer el que abans ningú s’havia atrevit. Al separar la universitat del conjunt del sistema educatiu, està donant ales a la privatització de l’ensenyament superior seguint el model que ja van imposar Margaret Thatcher i Ronald Reagan.

Amb l’excusa d’una universitat més propera al mercat laboral, pretén dissuadir a milions de joves procedents de famílies treballadores d’accedir als estudis superiors, joves que s’ho pensaran dos cops abans de matricular-se per l’enorme pressió econòmica i acadèmica que comportarà. A més a més, serà el capital privat el que condicionarà l’accés, l’organització i planificació dels títols i la qualitat dels estudis, seguint el model preponderant dels EUA i Gran Bretanya, on l’ensenyament superior ha esdevingut un negoci fabulós<4>.

La LOU regala la investigació de les universitats a les empreses privades, així que aquestes s’estalvien d’invertir en laboratoris d’investigació propis. D’aquesta manera només s’investigarà allò que per als interessos de les grans empreses resulti rentable, reduint encara més el pressupost i els recursos destinats a investigació per a fins socials.

Però el més important, la LOU lliura la clau del finançament a l’empresa privada que controlarà els recursos públics que es destinen a la universitat, alhora que es busca augmentar la dependència de la universitat dels diners privats (com són les taxes, les subvencions de les empreses, etc.).

Amb la LOU el vertader òrgan de govern és el Consell Social, on són presents representants de les empreses. El Consell Social té potestat en el finançament de la universitat pública. Dominant l’aixeta dels diners, les empreses decidiran quines carreres universitàries són útils (per als seus interessos) i quines no. No és estrany que volguessin eliminar les humanitats. Quin sentit té per a Repsol o Telefónica malbaratar diners en Història o Filologia? Si aquestes carreres s’han salvat per ara ha estat gràcies a la mobilització al carrer.

Les carreres més atractives per a les grans empreses rebran més inversions, així com les universitats més prestigioses. Si aquests plans tiren endavant, aviat tindrem a la universitat un model semblant a les fundacions sanitàries, l’instrument que s’està fent servir per privatitzar la sanitat pública fent de la salut un negoci suculent per a les multinacionals del sector i empitjorant la qualitat del servei de manera alarmant.

A més a més la LOU implica un retrocés enorme en els drets democràtics a la universitat, sobre tot per als estudiants, i introdueix una major precarietat i eventualitat entre el professorat.

No podem oblidar els estudiants detinguts arran de les mobilitzacions contra la LOU el desembre del 2001. Van ser acusats de delictes falsos que no havien comès i, tot i que s’ha demostrat repetidament de que es va tractar d’un muntatge policial<5>.

Per què Bolonya?

Recentment la premsa ha fet públics nombrosos estudis en els que demostren com els llicenciats universitaris han engruixit les files de la precarietat laboral de manera vertiginosa. El salari mitjà d’un llicenciat no supera els 700 euros al mes, trobant-nos xifres encara més miserables depenent de la carrera. Però a més a més prop d’un 40% dels universitaris mai treballaran en res relacionat amb els seus estudis, sinó en altres ocupacions que requeriran molta menys qualificació.

Totes aquestes dades són certes, però el més grotesc és que estan sent utilitzades intencionadament per potenciar una idea absolutament cínica i que serveix als fins privatitzadors contra la universitat pública; la idea de que sobren llicenciats i que mantenir aquest “malbaratament” és “antieconòmic”. A aquesta argumentació se suma la campanya insistent de presentar la joventut, en general, com una generació de mandrosos mantinguts, dropos i busca-raons, preocupats únicament pel “botellón” del cap de setmana.

Contra aquesta campanya hem de ser clars. No sempre la classe obrera va tenir accés als estudis universitaris. Va ser durant les lluites contra la dictadura franquista, i, en especial, durant les grans mobilitzacions estudiantils dels curs 86/87, quan les famílies treballadores van conquistar la possibilitat que els seus fills poguessin tenir uns estudis superiors. De fet, no és cap casualitat que l’ONU mateix faci servir el nombre d’estudiants universitaris com un barem molt fiable del desenvolupament i la cultura d’un país. Ara la burgesia, els empresaris, els banquers, amb la col·laboració lamentable del govern del PSOE, volen fer marxa enrere en el rellotge de la història i treure’ns un dret essencial com és el de rebre una educació universitària pública i de qualitat.

El dret a que el fill de l’obrer pugui estudiar a la universitat l’hem de defensar amb “urpes i dents”. És del tot mentida que sigui “antieconòmic” mantenir una universitat pública, digna i gratuïta per a les famílies treballadores. Hi ha enormes necessitats socials que s’han de cobrir i que justifiquen la necessitat de llicenciats: la sanitat té llargues llistes d’espera per l’escassetat de personal sanitari que es contracta, es necessiten professors per millorar la qualitat de l’ensenyament, psicòlegs, treballadors socials, científics per desenvolupar la investigació i la ciència, arquitectes, aparelladors, enginyers per a construir infraestructures socials i habitatges públics de lloguer per a milions de joves... Però per a la lògica d’un capitalista aquestes necessitats socials no són rentables. Al contrari, consideren aquestes necessitats fonamentals com una possibilitat de lucrar-se, d’omplir les seves butxaques: el que volen és fer negoci amb tot i es diuen a ells mateixos: “aquell que vulgui gaudir d’un servei de qualitat, que se’l pagui”.

En un context de crisi econòmica, generada per un sistema capitalista injust i reaccionari, quan la perspectiva és el creixement de la desocupació, aquells que han fet beneficis multimilionaris ara exigeixen baixar més els salaris, abaratir els acomiadaments i augmentar la jornada laboral. En aquesta perspectiva, per als grans capitalistes no té sentit dedicar els diners públics a sufragar una sanitat o una educació de qualitat. Els grans empresaris necessiten mà d’obra barata que pugui ser explotada per salaris miserables. Amb un petit nucli d’especialistes preparats (si potser els seus propis fills) els basta i els sobra. Aquesta és la raó de fons per la que pretenen expulsar de la universitat als fills dels treballadors.

Privatitzen l’educació pública

Abans hem explicat que per als capitalistes no resulta rentable mantenir una universitat pública a l’abast dels fills dels treballadors. Però la universitat no és una cosa al marge de la política general que la burgesia practica a l’estat espanyol i a escala mundial. A tots els països, la sanitat, l’educació, les empreses públiques són assetjades pels capitalistes.

A l’estat espanyol, l’educació pública, en el seu conjunt, està en el punt de mira des de fa temps. Els capitalistes busquen degradar aquest dret fonamental i, d’aquesta forma, privatitzar l’educació més fàcilment. Les dues armes fonamentals que estan fent servir són, per un costat, la falta d’inversió i, per l’altre, el suport manifest a l’educació privada concertada, residu franquista inexistent a la majoria dels països del nostre entorn. No és cap casualitat que el 89% dels centre privats concertats pertanyin a l’Església Catòlica, que segueix disposant d’una font d’ingressos colossal i eina de control ideològic fonamental.

Baixa la inversió, pugen els concerts educatius<6>

L’any 1993, l’estat destinava el 4,9% del PIB per a l’educació. Des d’aleshores la inversió ha patit una caiguda en picat que el govern del PSOE, malauradament, no ha esmenat. Al 2004 el PP va deixar com a herència a Zapatero un 4,39% del PIB per a l’educació. El 2007 aquest percentatge havia baixat encara més, fins el 4,36%. Pot semblar una caiguda petita, però aquestes tres centèsimes no deixen de ser 315 milions d’euros menys d’inversió, sense oblidar que la caiguda era ja molt profunda i que aquests anys han estat el punt àlgid d’un període de boom econòmic. Ara ens trobem en l’epicentre d’una nova fase de crisi i el govern mirarà de fer que els seus comptes quadrin a costa de reduir la inversió i la despesa pública.

Els diners per a l’educació pública són fonamentals. Són necessaris per garantir el bon estat dels centres i del material, beques suficients per als estudiants, condicions de treball dignes per al professorat i el personal laboral, etc. Sense recursos econòmics suficients no és possible un ensenyament públic de qualitat. Però un ensenyament públic de qualitat sostingut amb fons públics és precisament el que no volen els empresaris d’aquest país. Com l’experiència ha demostrat, els capitalistes volen fer dels serveis públics un negoci pròsper per al seu compte de resultats, i el govern de Rodríguez Zapatero, malgrat les aparences, sembla que està d’acord amb aquesta filosofia.

Perquè mentre ha caigut en picat la inversió a la pública, els diners destinats en particular a subvencionar els centres privats concertats han crescut. Així, mentre que el 1992 el 9,1% de la despesa pública es destinava a cobrir els concerts educatius, a l’any 2005 el percentatge havia pujat a l’11,2%. Només aquell any es va lliurar als empresaris de l’educació i als bisbes 4.353 milions d’euros, una quantitat molt necessària per a l’educació pública. Per descomptat, aquesta és només una part dels diners. A més a més dels concerts, hi ha més subvencions, ajuts, cessions, concessions, etc., que és complicat quantificar. A això hauríem de sumar tots els altres ingressos que rep la jerarquia eclesiàstica fora del terreny estrictament educatiu.

No podem oblidar, a més a més, que a la memòria econòmica que acompanya a la nova llei educativa aprovada pel govern de Zapatero (la LOE), més de 2.000 milions d’euros (dels 7.033 milions totals) estaven destinats a garantir la gratuïtat de l’educació infantil. En canvi, les comunitats autònomes ho han fet, no sobre la base de construir places públiques suficients, sinó a través de nous concerts amb la patronal educativa. Per tant, tot i que encara no hi ha dades oficials, és evident que després del 2005 el percentatge del pressupost d’educació destinat a la privada concertada es dispara. Mentre que en inversió en educació estem a la posició 28a de l’OCDE, en percentatge d’aquesta inversió destinada a institucions privades som el cinquè país del món.

Tot sembla indicar que la situació s’agreujarà encara més. Durant la campanya electoral, davant de les queixes de la FERE (la principal patronal educativa que pertany a l’Església) insistint en la necessitat de revisar el finançament de la concertada per a “modernitzar-la i equiparar-la amb la pública”, l’aleshores secretari general d’educació, Alejandro Tiana, va respondre afirmativament i es va comprometre a iniciar una “comissió de concerts” perquè “el sistema de concerts és el més adequat a les circumstàncies en les que ens trobem per a l’acompliment del dret a l’Educació”. (Magisnet 02/04/2008).

El Sindicat d’Estudiants defensa la necessitat de lluitar per revertir completament aquesta situació i frenar aquesta ofensiva contra l’ensenyament públic. Per això exigim la paralització immediata dels concerts educatius. Que ni un euro dels diners públics vagi a finançar el negoci de l’ensenyament privat! Juntament amb aquesta mesura, cal un increment dràstic dels recursos econòmics destinats a l’ensenyament públic, invertint-hi al menys el 7% del PIB.

Si no s’inverteix a l’educació pública, no es construeixen places públiques suficients (com per exemple passa a l’educació infantil), no s’adeqüen les instal·lacions i el material a les noves necessitats (davant l’arribada de treballadors immigrants, estudiants amb necessitats especials, etc.) i, a més a més, es potencia i s’afavoreix a l’educació privada concertada, no és estrany que augmenti el nombre d’estudiants matriculats en aquest últim tipus de centres.

I la responsabilitat, de qui és?

El govern del PSOE es renta les mans dient que la responsabilitat està a les mans de les comunitats autònomes perquè són aquestes les que tenen les competències en educació.

És veritat que segueix havent-hi diferències entre les comunitats governades per la dreta i aquelles que són dirigides pel partit socialista. En canvi, la tendència a totes les comunitats és cap a la privatització.

És veritat que a Madrid, per exemple, ja no només es regala sòl públic a la patronal, com era habitual en aquesta comunitat, sinó que directament es regala una escola pública construïda amb els diners públics. Així ha passat a El Álamo. Paral·lelament, la conselleria d’educació va imposar un decret d’educació infantil que permet que qualsevol empresari pugui muntar la seva “escola bressol” sense cap tipus de requisit que garanteixi la qualitat i el caràcter educatiu d’aquesta etapa.

Però a les comunitats governades per l’esquerra la panoràmica no és gaire millor. Així a Catalunya, on governa el PSC, ERC i ICV-EUiA, el departament d’educació va presentar la LEC (Llei d’educació de Catalunya). Es tracta d’una llei el contingut de la qual és, sens dubte, de dretes. La seva aplicació suposaria un pas de gegant en la privatització de l’ensenyament, a una escala que ni tan sols la dreta política s’havia atrevit a plantejar. Les bases de la llei arribaven a plantejar, entre altres “joies”, la gestió dels centres públics per empreses privades. Fruit de la mobilització massiva al carrer de professors i estudiants aquest aspecte ha estat retirat; en canvi, tots els altres atacs es mantenen.

Així podríem seguir enumerant el que passa a totes les comunitats autònomes, des d’Andalusia, on als professors se’ls ha imposat un “plus de productivitat”, el que ha provocat una vaga de docents contra la Junta d’Andalusia governada pel PSOE, fins a Cantàbria, on s’han eliminat hores d’Història per garantir l’ensenyament de la religió.

Certament, les competències les tenen les comunitats autònomes, però des del govern central, el PSOE podria haver garantit perfectament una reforma educativa que apostés per l’educació pública i obligués a actuar així als governs autonòmics. Com vam assenyalar en el seu dia, la LOE era una llei privatitzadora que seguia l’estela de l’anterior “Llei de Qualitat” imposada pel PP. No era una qüestió de “competències”, sinó de voluntat política.

Tots els atacs contra l’educació pública que s’estan produint responen als mateixos interessos i als mateixos objectius. Al març aquest atac es produeix a una comunitat, a l’abril el mateix en una altra diferent, avui retallen tal aspecte al País Valencià, demà serà aquell altre a Astúries. No té sentit respondre de forma separada, avui aquí, demà allí. Això és justament el que volen que fem perquè ens resta força. Hem d’unificar totes aquestes lluites, hem de respondre de manera unificada i a nivell estatal.

Com lluitar en defensa de l’educació pública?

A l’últim curs s’han desenvolupat nombroses manifestacions, tancaments i assemblees contra els plans de Bolonya. La participació de milers d’estudiants a totes aquestes accions demostra que hi ha una clara voluntat d’aturar aquests plans privatitzadors. Alhora, també s’han organitzat vagues generals de professors i estudiants, el 14 de febrer a Catalunya contra la LEC, i a Madrid els dies 7 i 21 de maig. També s’han donat mobilitzacions de la comunitat educativa a Cantàbria, Andalusia i Galícia.

En ambdós casos l’objectiu central de la mobilització va ser protestar contra la privatització de l’educació pública, i la resposta no va poder ser més contundent per part del moviment: desenes de milers de professors i estudiants de secundària van sortir al carrer a Barcelona i Madrid demostrant la seva voluntat de lluitar fins el final.

Des del Sindicat d’Estudiants pensem que és del tot necessari unificar les mobilitzacions, evitant la seva dispersió i ampliant el seu impacte. I la primera condició és desenvolupar una àmplia campanya d’informació tant a la comunitat educativa com cap al conjunt de la societat, especialment entre la classe treballadora, del que signifiquen realment els plans de Bolonya. Hem d’insistir en que aquest govern va ser elegit amb els vots de milions de famílies humils, de milers de joves fastiguejats amb la dreta, i va ser elegit perquè resolgués de manera positiva les problemes greus que tenim la majoria de la societat, en termes d’atur, de falta d’habitatge públic, de dret de gaudir d’una sanitat i una educació públiques dignes. Però a això va ser votat Zapatero.

En canvi, la realitat és que aquest govern, malgrat fer gestos de cara a la galeria per a cobrir-se d’una certa imatge d’esquerres, està portant a terme una política que, en els aspectes essencials, es diferencia ben poc de la dreta. Una política que beneficia, per sobre de tot, a les grans empreses, que salvaguarda els seus dividends multimilionaris, mentre permet el creixement de l’atur, els baixos salaris, la desigualtat i la privatització de la sanitat i l’ensenyament. En definitiva, una política que accepta la lògica del capitalisme.

Per aquestes raons hem de dir al govern de Zapatero: Prou! Volem un govern d’esquerres amb una política autènticament d’esquerres, al servei dels interessos de la majoria de la societat, dels treballadors i les seves famílies. I l’experiència ha demostrat que, per que rectifiquin, per que ens escoltin, fa falta sortir al carrer i organitzar mobilitzacions contundents i massives.

Des del Sindicat d’Estudiants fem una crida a tot el moviment estudiantil, a totes les organitzacions, als professors, als sindicats de classe a conformar un gran moviment unitari contra els plans de Bolonya, contra la privatització de la universitat, i en defensa de l’ensenyament públic. Fem una crida a la unitat d’acció per impulsar mobilitzacions que obliguin el govern a retrocedir. Una lluita que ha de tenir un eix fonamental: l’augment substancial de la inversió de recursos econòmic i humans a la universitat pública per garantir aquest dret universal.

Tenim el convenciment absolut que les condicions per a organitzar una resposta de milions a tot l’estat estan més que madures. Les mobilitzacions d’aquest curs ho han deixat ben clar.

Per això els sindicats de classe del professorat han de deixar a un costat les ambigüitats, han d’abandonar la filosofia de la desmobilització i de la pau social, i posar totes les seves energies en lluitar de manera conseqüent contra la privatització de l’ensenyament al costat dels estudiants.

És necessària i possible una resposta que unifiqui a tot l’ensenyament, des de l’escola infantil, fins a la secundària i la universitat, perquè la lluita és la mateixa per a tots.

Des del Sindicat d’Estudiants proposem al conjunt del moviment estudiantil, als sindicats de classe del professorat, al personal laboral de l’ensenyament i a la Confederació de pares i mares (CEAPA), conformar un FRONT ESTATAL DE LLUITA EN DEFENSA DE L’EDUCACIÓ PÚBLICA.

En defensa de la universitat pública i de qualitat: Ni LOU, Ni procés de Bolonya!  No a la privatització de l’ensenyament públic!

El fill de l’obrer a la universitat!

----------------------------------------------------------------

Taula reivindicativa del Sindicat d’Estudiants

  1. Retirada immediata dels plans de Bolonya. Necessitem una reforma de l’ensenyament universitari en benefici dels estudiants i de les famílies treballadores, no de les grans empreses. Reforma dels plans d’estudi elaborada amb la participació conscient d’estudiants, professors i sindicats.
  2. No als crèdits bancaris per finançar els estudis. Universitat pública i gratuïta. Beques-salari de 1.000 euros al mes per als estudiants amb més dificultats. 40% dels estudiants amb beques dignes.
  3. Un únic Ministeri d’Educació. No a la segregació de la universitat del sistema educatiu públic. No a la gestió empresarial de la universitat.
  4. Inversió de l’Estat del 2% del PIB a la universitat pública per garantir una educació pública de qualitat i gratuïta, la construcció suficient de places universitàries, la reducció del nombre d’estudiants per aula, dotació de laboratoris, biblioteques, etc. Seria necessari un Pla de Xoc de 8.400 milions d’euros ja, per millorar la universitat pública. 7% del PIB per a l’educació pública.
  5. No a l’escola privada. Per una xarxa pública única, de qualitat i democràtica.
  6. Pràctiques a les empreses remunerades, amb salaris dignes i controlades per les organitzacions estudiantils i els sindicats de treballadors. No a la mà d’obra gratuïta!
  7. No sobren llicenciats! Pla Estratègic a nivell estatal per a dotar els barris obrers de suficients hospitals, escoles, instituts, instal·lacions esportives i culturals, etc.
  8. Un lloc de treball digne en acabar els estudis, o subsidi d’atur indefinit igual a 1.000 euros fins a aconseguir-lo.

<1> El 13/3/07, en declaracions a Efe, l’aleshores secretari d’Estat per a la Universitat, Miguel Ángel Quintanilla, afirmava que el percentatge d’inversió a la universitat és trobava en l’1,22% del PIB.

<2> Segons les dades facilitats per la CRUE, de 1.191.201 estudiants matriculats a la universitat pública presencial al curs 2004/05, només 168.050 van rebre algun ajut, un 14,11% (La universidad en cifras 2006, pàg. 125). El Ministeri assegura que posteriorment el percentatge ha pujat fins al 16%, encara molt lluny del 20% que hi havia el 1995.

<3> Dades obtingudes de la nota de premsa de l’Instituto Nacional de Estadística del 23 de maig de 2008.

<4> Reial Decret 675/2008 de 28 d’abril, pel que s’estableixen els llindars de renda i patrimoni familiar i les quantitats de les beques i ajuts a l’estudi del Ministeri d’Educació, Política Social i Esport per al curs 2008-2009.

<5> El preu de la matrícula a una universitat pública als Estats Units volta els 6.100 dòlars l’any, i en alguns casos pot arribar fins als 20.000 dòlars. Als centres privats s’eleva a 23.000 dòlars de mitjana, i es duplica a les més prestigioses del país. A aquestes quantitats s’ha de sumar l’allotjament, els menjars i altres despeses indispensables, com els llibres.

Segons Sandro Pozzi en un article publicat a El País el passat 11 de maig, les despeses universitàries segueixen pujant, a un ritme del 6% anual, més ràpid que la inflació o la benzina: “Aquesta espiral forçarà a molts joves a endeutar-se durant dècades, si és que no troben un treball amb un salari capaç de suportar la càrrega financera. Però la crisi al mercat de crèdit està creant un problema afegit per a moltes famílies (…) La congelació del mercat de crèdit està provocant que alguns Estats estiguin suspenent part de programes, perquè són incapaços de recaptar fons per a finançar-los. És el cas de Pensilvània, Michigan, Iowa, Misouri i New Hampsire. I mig centenar d’entitats que concedeixen crèdits a estudiants ja han abandonat el negoci, com College Loan Corp, M&T Bank i CIT Group. (…) Davant d’aquesta situació, les oficines d’ajut financer de les universitats ja estan alertant als estudiants i als seus pares de que els préstecs seran més difícils d’aconseguir, més costosos i es requerirà d’un millor nivell de crèdit. Es calcula que fins 300.000 estudiants podrien tenir problemes el proper curs acadèmic per a aconseguir suport financer. Una bona part dels estudiants universitaris recorre directament als programa d’ajuts federals. Els préstecs públics oscil·len entre 3.500 i 5.500 dòlars anuals, per la qual cosa després han d’anar a entitats privades per a cobrir la resta del cost (…) El tipus d’interès que s’aplica a aquests crèdits per a estudiants es mou entre el 6,8% i el 8,5%, i podria arribar a l’11%. Les famílies amb menys recursos veuen en l’habitatge l’actiu per dotar-se de l’efectiu que necessiten. Però la forta contracció al mercat immobiliari està baixant el valor de les seves propietats, el que complica la situació en relació amb el curs pròxim, perquè els bancs no es fien (…) Es calcula que hi ha unes 2.000 entitats que concedeixen préstecs a estudiants als Estats Units (…) L’ansietat és evident a moltes famílies, que demanem que el Govern federal salti a escena per poder-los ajudar a pagar els estudis universitaris dels seus fills…”

<6> Per exemple, van ser acusats d’agredir a un policia municipal que va entrar en servei mitja hora després de que fossin arrestats.

<7> Totes les dades d’aquest apartat han estat preses de l’esborrany de l’Informe sobre el estado y situación del sistema educativo 2006/7, del Consell Escolar de l’Estat i del Sistema estatal de indicadores de la educación 2007, de l’Institut d’Avaluació.

Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

Uneix-te a Lliures i Combatives

Periòdic de Lliures i Combatives

Castellà i Euskara

Enllaços


logoFFE


logoIR 215

Sindicalistas de Izquierda

Segueix-nos